sábado, 23 de marzo de 2013

Bartolomé Llorens, poeta de la vida



Amparo Orellano, de la Associació Cultural Falla l’Albufera deCatarroja, preparó este relato en valenciano sobre el poeta Bartolomé Llorens, con motivo del homenaje que se le hizo en octubre de 2010, en el que colaboré con mucho gusto. Fue publicado en un Llibret  que por su calidad literaria y editorial ha recibido numerosos premios.


BERTOMEU LLORÉNS

Paquita, Bertomeu, i Ramón, són els tres fills de la família formada per Bertomeu Lloréns i Paquita Royo.

Bertomeu era sastre de professió, de la família de “els estudiants”, mal nom que va heretar dels antepassats, ya que, a principis del segle XIX, naix un “Bertomeu Llorens”, en un entorn agrícola i peixcador com era Catarroja, pero que aprofitant les qualitats intelectuals, cursà estudis. El poble li feu el seu particular reconeiximent otorgant-li el títul de “l' estudiant”, el qual quedà lligat pels anys venidors a tota la seua família.

Seguint la tradició familiar, no sols de continuar l'estirp de “Bartolos”, era republicà, lliberal, anticlerical i blasquiste.

Paquita era ama de casa, com la immensa majoria de dònes d'aquella época. Era una persona senzilla i amable, cristiana practicant i piadosa, a la que tota la gent la considerava com a una bona persona.

Esta família fon beneïda en el naiximent del seu fill, Bertomeu, el 13 de març de 1922. Creix en un llar seré, el qual l'ajuda a desenrollar un caràcter amable, sensible, imaginatiu pero sobretot generós, valorat per tots els que tingueren la sort de conéixer-lo, senzillament com a “Bartolo”.


Des de ben menut, apunta maneres intelectuals, fent honor al malnom de la família, per lo que son pare escomença a donar-li lliçons en llengua castellana, per a continuar els estudis elementals en les classes de na Hermínia.

L'inteligència d'este chiquet, se posa molt pronte de manifest i no faltà gent adinerada del poble que se brindà a costejar-li els estudis, en tal que no se malograra. Inclòs el vicari de la parròquia de Sant Miquel, li planteja a la família, la possibilitat d'ingressar en el Colege de Burjassot, quan el chiquet tinguera l'edat corresponent. Esta proposta no és ben rebuda per son pare, que no és partidari dels internats i manco d'ambient religiós.

No obstant, els pares seguixen animant-lo en els estudis, perque veuen molt clar un futur brillant per al seu fill. Per tant, quan acaba els estudis primaris, no te mes remei que continuar-los en la capital, en l'institut Lluís Vives de Valéncia, on escomença el primer curs, contant en apenes dotze anys d'edat.

A pesar de sa curta edat, cada dia viajava a Valéncia en tramvia, el mig més habitual del moment. Partia per lo matí, carregat en els llibres i la coixinera que sa mare li preparava en una pataqueta per almorzar i atra per a dinar, i estava de tornada després d'acabar les classes per la vesprada.

En eixos anys, ajudava en les faenes de casa, una chica que va vore nàixer a Bertomeu, i que preocupada per les anades i vingudes del chiquet, li parla d'ell a un cosí seu que donava classes de treballs manuals en el prestigiós Institut-Escola, el qual es pren tant d'interés, que inclòs fa les gestions oportunes per a que siga admés com a intern.

Estes gestions no són ben rebudes per son pare, que de nou s'opon a l'internat. Pero aprofitant unes noves disposicions acadèmiques que permeten acollir-se a l'anterior pla d'estudis, Bertomeu ingressa en l' Institut-Escola.

En esta institució demostra la gran capacitat intelectual que ell te, ya que, en un sol any cursa l' ingrés, primer i segon de bachillerat, continuant en este centre, els estudis de bachillerat, que estan marcats per la gerra civil espanyola.

Encara que llunt del front, va patir com l'immensa majoria dels valencians, les conseqüències d'este enfrontament. Hi havia que matinejar i acodir primer que res a les coles per a conseguir aliments i després a l'Institut-Escola per a seguir estudiant el tercer curs de bachiller. A l'ombra de l'Institució Lliure d'Ensenyança, Bertomeu adquirix una bona formació intelectual i cultural que va des de les ciències misterioses fins a la física atòmica, que mai assecia el desig de coneiximents. Se li desperta l'inclinació per la filologia, pero al mateix temps, fa mossa en ell el llaïcisme de l'institució que junt a l'influència de son pare conseguixen que siga un jove sense fe en Deu, pero sense assossec i pau interior.

No obstant seguix sent un jove natural, alegre i sociable, al qual professors i alumnes admiren i volen.

En la lliteratura descobrix tot un mon de possibilitats per a poder expressar els seus sentiments i és la poesia l'instrument idòneu que utilisarà per a poder plasmar de forma fluïda tot lo que sent, lo qual va conseguir perfectament, ya que la llectura i l'anàlisis dels seus poemes nos permeten conéixer en profunditat la seua ànima.

És en el curs acadèmic de 1937/38, estudiant 4º de bachiller, als quinze anys, quan escomença a escriure els primers poemes, que queden plasmats en un quadern escolar, que ell titula: I Poemas Poesías.

En el curs 1938/39, veu la llum un segon quadern, el títul: II Poemas Poesías. Està en el 5º curs de bachiller, en l'Institut-Escola, pero com l'u d'abril del 39 es dona com a finalisada la guerra civil, al estar Valéncia en la zona republicana, queda interromput el curs acadèmic.

Per este motiu, Bertomeu te que convalidar tots els estudis que ha fet en estos tres anys de guerra, mijan uns exàmens que li van permetre continuar el 6º i 7º de bachiller en l'Institut Lluís Vives de Valéncia.

Els professors d'un i atre centre veuen ràpidament el gran potencial que ell te, i no dubten en brindar-li el seu soport i l'assessorament necessari per a facilitar-li els estudis, amprant-li llibres i convidant-lo a conferències, puix valoren en gran mesura tant la seua inteligència com la capacitat per a detectar qualsevol manifestació de bellea.

És precisament eixa capacitat per buscar la bellea, lo que fa que Bertomeu freqüente els concerts que oferixen la Societat Filharmònica i la Simfònica de Valéncia, ya que és un gran amant de la música, fins a l'extrem que en un debat entre jóvens, on se plantejava la superioritat entre la música i la poesia, Bertomeu no dubta en decantar-se per la primera.

Estava entre els seus proyectes estudiar piano, pero es va conformar en la guitarra, lo qual li va permetre formar part de la tuna universitaria. Ell i la seua guitarra eren el centre d'atenció i l'anima de qualsevol tertúlia o una simple reunió d'amics.

Havia escomençat el sext de bachiller en l'Institut Lluís Vives, el curs de 1939/40 i seguint la llínea poètica, escriu un nou quadern que titula: Nueva Poesía. Acaba el curs en la calificació de Matricula d'Honor.

L'últim curs de bachiller estigué marcat per la malaltia. El sèptim curs no tingué més remei que preparar-lo la major part des de sa casa, ya que una bronquitis tuberculosa, (de la que va sanar) el va mantindre prou de temps en el llit, per lo que li tingueren que donar la dispensa escolar, i l'examen final en lloc de juny, el passaren al més de novembre de l'any 1941.

A pesar de la malaltia, no deixa d'escriure i és en est'any quan prepara la primera Selección de Poesías, en ella recull poemes de Poemas y Posesías I y II, Nueva Poesía i atres solts dels escrits entre els quinze i dèneu anys.

Estan arreplegats en dos quaderns escolars rallats. Són vintihuit poemes de l'adolescència, pero que apunten fins als temes centrals de la poesia de Bertomeu, que sempre va en busca de la bellea, el amor a la naturalea i a la vida. En estos poemes se capten els primers encontres sentimentals i sexuals. Pero també s'aprecia negació i al mateix temps afany de transcendència, insatisfacció de somis de felicitat i plenitut, ya que, tal i com senyala Carlos Bousoño, tota la seua obra és una poesia biogràfica.

Cal destacar un breu i revelador apunt, que el 28 d'agost d'este mateix any escriu en el quadern Nueva Poesía, al peu dels seus poemes: El hombre es un animal que no se resigna a serlo. No quiere aprender la palpable lección de la Naturaleza que le muestra cosas que son y que desaparecen...No puede concebir que nazca y viva para luego morir, como todos los seres, y como       -impotente aún- no puede detener la implacable muerte, ha creado vidas y paraísos para el más allá, para suplir a la sencilla nada que le espera y que él ve, en su deseo de perduración, espantosa, inconcebible.

Pertanyen als últims cursos de bachiller, alguns esbossos i apunts en prosa que no desenrollarà pero tampoc destruirà. Este és una costum característica de Bertomeu, que no trenca ni tira mai res, proba d'açò son els poemes dels quals se conserven fins cinc versions, escrites en espais de temps importants.

Al acabar l'últim examen de bachiller en l'Institut Lluís Vives, en la primavera d'hivern de l'any 41, Llorens ingressa en l'Universitat Lliterària de Valéncia, que estava situada en el típic carrer de la Nau.

Pronte destaca per les seues dots intelectuals, per la capacitat de fer amics i el poder de convocatòria entre els estudiants. Continua com abans sent el centre d'atenció en totes les reunions estudiantils, on en guitarra o sense ella, anima qualsevol tertúlia, en eixa alegria natural que contagia a tot el que està prop d'ell.

Ràpidament passa a formar part activa, junt atres alumnes de la revista lliterària SAITIBI, (noticiari d'història de l'art i arqueologia. Orgue del llavoratori d'arqueologia i ciències auxiliars de la Facultat de Filosofia i Lletres de l'Universitat Lliterària de Valéncia) assistint a les reunions quinzenals del comité de redacció que presidia el professor Ballesters.

És practica habitual de Bertomeu, eixercitar-se en la traducció del llatí medieval, per lo que les visites a l'Archiu del Regne eren prou continues i per supost al igual que en els anys de bachillerat, seguia assistint periòdicament als concerts de música.

Tots estos recorts, la rememoració d'eixos temps tant feliços, queden arreplegats en els escrits del 28 de novembre de 1947 de Vicente Fontavella: “Recuerdos redactados tras la muerte de Lloréns”.

Bertomeu ha afrontat el primer any de carrera de Filosofia i Lletres en gran entusiasme, i compagina els estudis en la poesia, per lo que en el segon trimestre del curs, es dir en el més de giner de 1942 comença a escriure els últims quaderns escolars: Poemas cotidianos. Corresponen a un propòsit d'escriure un poema diari, pero esta disciplina fon abandonada en el més d'abril. Tenen escàs interés poètic, pero cal destacar per l'interés biogràfic, el del dia 9 de febrer: Hoy he desligado el espíritu del cuerpo. / Uno ha ascendido rápido hacia el cielo / de lo bello, / el otro ha descendido gravitando hacia el suelo / de la carne y el sexo....

Acabat el primer curs i des d'el més de juliol fins al més de novembre escriu lo que ell denomina Poemas con poco papel, ya que, tots ells, els casi doscents, estan escrits en fiches.

Afronta el curs acadèmic 1942/43, el segon que junt al anterior són els comuns en la carrera de Filosofia i Lletres, i te la gran sort de ser alumne del jove mestre Dámaso Alonso, a qui no li passa per alt el gran potencial que te i la gran promesa de futur que en ell adivina.

En el primer semestre de 1943 escriu  Versos elegíacos i Desde la sombra, al que subtitula Elegías de Adam Sthäler.

En el mes de juny de 1943 te que realisar l'examen intermig: opté com a calificació Matricula d'Honor, i en acabar te un deure que complir en la pàtria “el servici militar”, que per ser estudiant pot optar per fer en els mesos de l'estiu les “milícies universitàries”, així que Bertomeu, no te més remei que viajar cap Andalusia, puix el destí militar del jove està en el campament de Chapas, en la localitat de Marbella.

En tall de no desaprofitar el temps, prepara un poema que decidix presentar-lo a un concurs lliterari de la localitat: La vuelta de las carabelas, i ell el presenta baix el lema La Honra Mayor de la Cristiandad. Hi ha que dir que no guanya cap de premi, ni tampoc recupera ningun vers en seleccions posteriors. Lo que si destaca és la composició de la lletra festiva per a la música que acompanyarà a les classes de gimnàsia. La font d'inspiració fon una plaga d'alacrans que va patir el campament i el títul la Canción del Alacrán, que tots els milicians tararejaven en gran entusiasme. Entre el concurs, la cançó de l'alacrà i els passejos tant típics entre els militars, buscant companyia femenina per a cortejar, passa l'estiu; acaba la primera tanda de milícies i de nou a incorporar-se a la vida estudiantil.

El temps que havia passat llunt de la família i de la terreta, és la musa inspiradora de gran part de Canto en el Sur.

L'estiu del 43 és molt productiu, ya que, per primera volta, fa una breu edició ciclostipada del primer llibre de poemes Alfa Trémula, que te algunes influències dels mestres Juan Ramón, Lorca, Machado, etc. Arreplega poemes de Selección de Poesias (1941), Poemas cotidianos (giner-abril de 1942), Poemas con poco papel (juliol-novembre de 1942), Versos Elegíacos, Desde la Sombra, Elegías de Adam Sthäler (giner-juny de 1943), Canto del Sur (estiu de 1943) i atres solts.

És un conjunt d'eixercicis que se medixen en metros i estrofes tradicionals com romanços, dècimes, i sonets. De to romàntic i temàtica dispersa, se adivina la preferència del poeta per el sonet.

Este llibre és el menys personal de la seua obra i no deixa entrevore la crisis personal que ya viu i que estarà present en el restant de la seua poesia.

En octubre de 1943, comença una nova etapa per a Llorens, ya que, l'Ajuntament de Valéncia, li concedix una Beca de la Bossa d'Estudis, per lo que partix cap a Madrit, on el dia 20 se matricula de Filologia Moderna, fixant la seua residència en el Colege Major Cisneros.

Com en anteriors institucions, pronte destaca entre els primers alumnes de la seua classe i a ningú escapa la gran inteligència que el jove te. La sort fa que trobe de nou en el seu camí, al professor Dámaso Alonso, en el qual inicia un intensa relació, que li fa somiar en ser el seu colaborador quan acabe els estudis.

Pronte apareix el caràcter jovial, alegre i noble, que de nou i una volta més, continua sent el centre d'atenció de tertúlies i debats sobre qualsevol tema cultural, ya que, emana un atractiu personal, que acompanyat de una senzillea i un brillant i atractiu talent, que fa que tant els companyers com els professors l'admiren i l'elogien.

En un grup d'amics estudiants, freqüentaven reunions lliteràries que es celebraven en casa de Vicente Aleixandre. Entre els companyers de curs destaquen Gaos, Castillo Puche, pero sobre tots i per dalt de tots Carlos Bousoño, al qui li professa una gran amistat que és reciproca per part de Bousoño.

És Carlos qui millor nos pot contar totes les aventures i desventures madrilenyes de Lloréns, que figuren escrites en els prólecs de Secreta Fuente i Antología Poética:

“Paseábamos con toda la frecuencia que las clases nos permitían, por los pasillos de la facultad de Filosofía y Letras. Ambos éramos alumnos del tercer curso y aspirantes a filólogos... Nos unía la misma vocación poética, y discutíamos con mucho más calor la belleza de un verso que la pérdida de las consonantes intervocálicas... Él compartía con otros dos muchachos el primer puesto en las clases, que nadie se atrevía a disputarles.
Los dos sentíamos una profunda admiración por Dámoso Alonso, nos fuimos aproximando mucho a él y de él aprendimos método y humanidad... Y el común respeto y amor por el maestro y, quizá sobre todo, el goce que nos proporcionaba la poesía, nos acercó cada día más, uno a otro, a los dos fervientes discípulos.”

Figuren datats en decembre, alguns poemes que tenen escrites al peu unes anotacions interessants:

El dia 16: ¡Qué malo es esto! / ni tiene sentido / ni tiene sonido / ni quiere decir nada / ni lo dice / -quede como ejercicio y muy malo.

El dia 21: Este ensayo de lira con una rima interna en el último verso, tiene una especial sonoridad. Es, creo, más acabada que la de Garcilaso porque en el último verso reúne las dos rimas de la estrofa; sin embargo, tiene -y esto puede ser un defecto- un ritmo que recuerda al pie quebrado, al sonar esa rima interna. Escribiremos alguna así, a manera de ensayo.

El mateix dia 21, al peu d'una endecha escriu: ¡Qué malo!

Per eixes dates ensaja una estància i pareix ser que en esta dona com acabats els eixercicis estròfics, en avant escriurà bàsicament vers lliure i sonets i els comentaris al peu dels escrits se referiran més al contingut que a la forma.

La seua poesia se tornarà més personal i intima, ràpidament densa i madura, tal volta per la situació interior que viu.

José Julio Cabanilles, en l'introducció del llibre Antología Poética, diu d'ell: En tiempo muy breve logró realizar Lloréns lo que otros poetas han tardado años.

Des de començ de 1944, se farà cada volta més evident la lluita interior que Lloréns viu diàriament. Són dos realitats desijos i somis, que s'enfronten i que se reflexen en els seus versos. Desijos: que relaciona en passió, pecat, carn, indignitat personal, utilisant les metàfores com lianes, sanc, terra, fanc, obscuritat, nit, abisme... Somis: que relaciona entre ideals jovenils de realisació i anhel de Deu, utilisant metàfores com llum, gràcia, altura, font, estrela, alba, aurora... Segons els dies, estarà marcat per una o atra passió, que li crea confusió, caminant en ombres fins a la llum.

En els huit primers mesos del 44, escriurà sense cap interrupció, al marge del lloc on s'encontre, estiga estudiant o fent les milícies universitàries, agrupant els poemes per temàtiques comuns.

Entre giner i febrer escriu Babel. La primera part del poemari, són romanços i cançons que recorden a Alfa Trémula. La segon part, te casi trenta sonets i de la major part d'ells, hi han varies versions, i en dos fins a cinc.

El primer sonet, Babel, li dona nom al poemari i en ell es reflexa les ansies d'alcançar el cel i el sentiment de derrota.

El segon fon seleccionat per Bousoño, per al llibre Secreta Fuente. És el poema més comentat per Llorens, conforme li donava forma. Les quatre primeres versions foren escrites en estes dates, al peu de la segona, escriu: No está bien conseguido, ni mucho menos. Algún día intentaré retocar esta primera versión. En la quarta escriu: Nada, se queda sin decir lo que quiero… La quinta versió escrita en 1945, fon la que li donà nom al poema: Presencia de mi muerte.

En la tercera part predomina el vers lliure i te poemes molt vigorosos. Un d'ells se titula Bajo el signo de C. Bousoño, que és com una oració: ¡Qué esperas, di! / ¡Trúncame la columna vertebral que me yergue / para que muerda el polvo / como serpiente inmunda! / ¡Húndeme ya! / ¡Pero quede una sombra gimiendo entre / tus manos, -pobre alma, ruina sucia- y no la dejes!

Entre febrer i març, escriu un nou poemari, Cadenas de mi vida, escrit en vers lliure, que reflexa l'estat d'ànim del poeta. Està subtitulat Poemas de la vida en cadenas, fa referència al encadenament de cada estrofa a base d'iteracions que resulten forçades, pero que abandona conforme va alvançant el poemari.

En esta mateixa data, comença el Poema de Adán, que és un gran proyecte en vers lliure. Per a tal menester arreplega notes i prepara un pla de tota l'obra que abarca des de la creació de l'univers fins a l'expulsió del Paraïs.

El poema avança lentament i al peu del vers 216, Lloréns anota: En conjunto, lo que va escrito resulta pesado. Abandona l'escritura, tal volta perque pensa que necessita més preparació teológica. De nou en el més de juny intenta una segon versió més breu, pero després d'escriure 58 versos, l'abandona definitivament.

A finals de març i principi d'abril, impregnat per l'inici de la primavera, Lloréns escriu Poemas de adolescencia. És un breu poemari que comença en dos sonets a la Amada adolescente. El poeta recorda les seues ilusions de joventut, que ara són sols somis, que el conduïxen a la desesperança i a l'acceptació de qui no espera vore-los fets realitat, pero sense renunciar a d'ells.

Els últims poemes de Poemas de Adolescencia, els escriu en Catarroja, ya que passa en la seua família dels vacacions de la Semana Santa. Impregnat de l'ambient religiós propi d'estos dies, l'inspira escriure dos Saetas. Complint una tradició familiar, Bertomeu acompanya a sa mare als oficis religiosos de la semana i al escoltar el Sermón de las Siete Palabras, queda tremendament impressionat per una de les frases que escolta: Como cae el rocío de un árbol, así caía la sangre de Cristo del árbol de la Cruz, fins al estrem, que l'anotarà al peu d'un dels poemes que escriu al día següent huit d'abril, Sonetos a Jesucristo.

Encara que este breu poemari te com a subtítul Cuatro sonetos sacros, en realitat són set: dos en l'identificació A, dos en B, uno en C i atre en D, l'últim escrit cinc dies després, no porta ninguna identificació. Quatre d'ells varen ser revisats per Lloréns en 1945 i seleccionats i agrupats en els Sonetos de Amor Divino, per Carlos Bousoño per al llibre Secreta Fuente.

En la llectura de estos poemes se palpa com Lloréns veu encarnat en Jesucrist (home) tots els seus somis personals, un ideal humà, eixample d'auto-redenció, home perfecte per el que valdria la pena donar la vida. Pero no és encara Deu, Humà i Diví, Redentor d'homes. Continua entre ombres, i els poemes nos transmeten la profunditat dels seus somis i la desolació per el seu coneiximent. No és totalment incrèdul, perque dels seus somis advertim els desijos de creure, reclamant la falta de llum, en definitiva la fe.

Abril i maig del 44, és el temps que dedica per a un nou poemari frustrat: Hojas sin árbol. Estos sis poemes no tenen prou estructura per agrupar-los, en uno d'ells que canta un encontre ocasional en una desconeguda, te al peu un comentari en prosa tan romàntic com artificiós. De nou el debat interior, entre un enamorament passional, que al mateix temps detesta perque li falta la dimensió espiritual que perseguix anhelant.

Arrematant maig, baixa el ritme i fa un chicotet paréntesis, que reobri en el més de juny, en magnífics versos a on apareixen tots els temes centrals: els desijos. En ells se reflexen: la vivència de la pròpia misèria, l'intuïció de Deu, la cridà sense resposta aparent, encara que la veu va prenent cos i fonament. És conscient del creiximent en calitat que s'ha operat en estos Sonetos de otra orilla.

Acaba el curs i en els exàmens finals, opté calificacions extraordinàries, que li permeten quedar lliure del pago dels drets acadèmics per a la matricula del curs següent, lo qual és molt important tenint en conte la delicada situació econòmica familiar.

I en l'estiu de nou el deure en la pàtria, l'obliga a traslladar-se a Ronda (Màlaga), per a realisar el segon campament de milícies universitàries, coincidint en varis jóvens de Catarroja. No obstant, serà un estiu de soletats i absències que marcaran els dos poemaris de sonets que va escriure.

Fuga, en el més de juliol, que és un cant a l'absència i lluntania de l'amor. Pero a finals de juliol contempla una nova forma de vore la vida, en la que l'amor que tira en falta, apareix com desig envilidor, que du de nou a la fuga de si mateix, a un desterro sense esperança.

Novament apareix la tensió entre el amor degradant, l'aspiració fins a l'altura i el desale, que estarà present en el més d'agost i en tot el poema Tránsito por la tierra, en els quals i per primera volta en els seus poemes se dirigix directament a Deu.

Mírame tú; tus ojos misteriosos
cuya inmensa pupila me rodea
son la luz ideal que me sostiene.

La nota que figura al peu d'este últim poema -De guardia en la “línea caimán”- denota l'extrema soletat que experimenta el poeta.

En pocs mesos la situació interior se despulla de lo accessori per a centrar-se en lo més essencial de la seu esgarrada intimitat, al mateix temps que els versos guanyaven en profunditat i creixien en calitat. Per este motiu, Carlos Bousoño, va seleccionar una gran quantitat de versos escrits en eixe estiu, per al llibre Secreta Fuente.

En els mesos de setembre a novembre, escriu poc, tant sols una breu serie, que dedica a un amic que ha mort mentres ell estava fòra, i varis poemes solts que reflexen una situació anímica similar a la d'agost.

Acaba les milícies i se prepara per afrontar l'últim curs de la carrera. Gestiona la beca del Colege Major Cisneros, demanant els certificats pertinents als professors de l'universitat.

A principi de novembre, escriu uns pocs poemes en valencià, que junta baix el títul Racó sense veu (en la meua parla). És un poemari que pronte abandona, per a començar a finals del mateix més un nou conjunt, Poemas, que escriu lentament en varis mesos i que arreplega versions de poemes ya escrites. Mentres la melancolia i la nostàlgia el dominen. Llunt del seu amor, que ya dona com a perdut encara que perdura viu en el recort, va quedant arrere el mon de desijos i d'abisme.

En Nadal, se troba molt abatut, com si tot el mon se li vinguera avall.

Comença l'any 1945 i tant en giner con febrer, és una prolongació dels sentiments que l'acompanyen en els últims mesos, no veu ningú camí, per lo que alça de nou la veu al cel com un titubejant reproche i rendida petició:

¡Dadme la luz! ¡Señor, abre mi noche,
amanece, ilumina con tu aurora
esta noche apagada!


Més tart, després d'una llarga transformació, d'anar avant i arrere, en la que s'ha despullat de somis i s'apropiat dels seus desijos, en la que ha quedat nuet davant de Deu, aplega al fi del llarc camí. Les seues cridades, eren respostes a una crida interior.

Res el distrau, sols espera una resposta, encara que en la seua desolació ya no espera res. Per això accedix a la proposta del pare Aguilar, dominíco i capellà del Cisneros, que tantes voltes havia escoltat les seues confidències i desvels, d'assistir junt ad ell als eixercicis espirituals, encara que pensa que eixirà d'allí igual que entrarà, per lo que carrega en uns quants llibres per aprofitar el temps.

El dia 3 de març, arriba a Villa San Pablo, situada en Carabanchel Alto i quan comença els eixercicis espirituals, de repent se fa la llum.

Des de la llum, l'alegria, la pau que recupera, observa quina ha segut la condició per a escoltar en el fondo la veu que tant anhelava escoltar.

En eixos dies, escriu un breu poemari de quatre Sonetos de Amor Divino, en ells utilisa totes les metàfores des d'una perspectiva inversa a lo que fins eixe moment havia empleat.

Més tart, el 21-11-45, escriu una carta on conta esta transformació: Yo tuve que decir en un soneto que brotó limpiamente de lo más sincero de mi ser, en ejercicios espirituales: “¡Te tuve en mis entrañas sepultado, / tanto tiempo, Señor, sin conocerte! / mas nuevamente en mí has resucitado...” porque no podía imaginar su venida desde fuera, sino su libertad desde el corazón.

A partir d'ahí canvia d'actitut i tracta de comprendre els plans de Deu per a secundar-los. Busca al pare Aguilar, per a expressar-li lo que sent, te la certea de que és una cridà personal al amor més ple, i d' esponsals en Crist.

El pare Aguilar creu que és una entrega total a Deu, i li planteja ser dominic com ell i l'estudi de la teologia. No obstant Lloréns, no s´hi veu de religiós, no pensa que Deu li demane deixar el mon de la ciència i la bellea que l'apassiona, sino creu que el reclama tal com és, en el seu treball i aspiracions profesionals, seguint com a cristià corrent en la vida quotidina, pero vivint baix la nova llum, per lo que el pare Aguilar l'orienta a conéixer el Opus Dei, que és una fundació nova, en la voluntat de servir a Deu de la forma que ell planteja. Li recomana que visite la residència universitària La Moncloa que està dirigida per persones del Opus Dei, la qual és coneguda per a Lloréns, ya que allí és on viu Carlos Bousoño.

Quan torna a Madrit, després dels eixercicis espirituals, va a La Moncloa i pregunta. La resposta que coincidix en lo que ell busca casi el supera: Cristo redimió a toda la humanidad y con ella a toda la creación, el mundo entero está convocado al amor de Dios; desde la misma creación Dios quiso que el trabajo humano enlazara el cielo y la tierra y fuera el lugar donde los hombres se encuentran con Dios, una verdadera vocación: no hay cristianos de segunda categoría. Las personas que se entregan a Dios en la Obra, intentan hacer vida propia esa llamada universal a la santidad, y sienten la urgencia de dar a conocer la noticia que es nueva por olvidada, a todas las personas del mundo, de todas las razas, de cualquier condición social.

Lloréns deixa La Moncloa sentint una gran commoció, ya que li han donat la resposta als anhels del seu cor. Pero és ell qui te que prendre la decisió i saber si és este o no el camí.

La Semana Santa, està prop i viaja a Catarroja, per a passar les vacacions en la seua família. En eixos dies, visita en la residència Samaniego, a Vicente Fontavella, un antic companyer de la Facultat de Filosofia y de les milícies universitàries, que és de  l’Opus Dei. En poques paraules li explica la seua conversió i les inquietuts que te, lo que provoca una llarga conversació entre els dos.

Tres dies després visita de nou a Fontavella i li comunica la decisió de solicitar l'admissió en l'Obra, este li propon que escriga en eixe moment al fundador, demanant-li-la.

Lloréns dubta si fer-ho des de Valéncia o des de Madrit, directament en La Moncloa. Varis dies després, el 27 de març del 45, en el despaig de la residència Samaniego, el filòlec i poeta, escriu molt emocionat la carta de solicitut.

En eixes dates, escriu un nou poema dedicat a la primavera, que comença el 26 i acaba el 28. Este poema te un optimisme que no tenien els poemes escrits abans sobre el mateix tema. El va dedicar a D. Félix García Blázquez, el qual li va contagiar l'entusiasme per la filosofia.

Està en l'últim trimestre del curs i Lloréns focalisa totes les energies per a preparar els exàmens finals, al temps que inclou en les activitats quotidianes: missa, rosari, temps de raonaments front al sagrari i dedicar al acabar el dia més temps per a cada amic.

Escriu pocs poemes nous, pero continua en la revisió i selecció de poemes, algú d'ells els envia a revistes lliteràries, que comencen a publicar-los: Cisneros, Proel (Santander), i Espadaña (León), que li va publicar la primera versió de La noche, un dels sonets de Tránsito por la tierra.

No tot és fàcil per al poeta, que en ocasions reviu les antigues lluites, ya que, en la seua anima, no han desaparegut les antigues tensions com per art de màgia. Els antics desijos seguixen reclamant el lloc que han perdut. Estes són batalles que deurà lliurar per a guanyar-les, com ho conta en una carta que mesos després escriu a un amic: Hay ya “un hombre viejo” y “un hombre nuevo”. Pero siempre es el mismo hombre el que siente, el que ama y el que piensa.

A passat estos últims mesos estudiant molt, puix te previst treballar en Dámaso Alonso, i vol mamprendre pronte la tesis doctoral. Acaba els curs en nota de Sobresaliente, lo qual li permet optar al premi Extraordinari després de l'estiu. Es despedix del Colege Major Cisneros, perque el curs següent te previst viure en La Moncloa.

L'estiu l'aprofita per a donar començ a la tesis doctoral que vol encaminar-la sobre un estudi basant en la fonètica de la llengua valenciana que es parla en el llac de l'Albufera, arreplegant tot el material possible al respecte. En una estreta i pesada barca, va visitant els pobles llindants, mantenint entrevistes i conversacions en tots el peixcadors que tenen el llac com al seu mig de vida i sustent. Totes les anotacions queden reflexades en una chicoteta llibreta de les que tenen en el llom fil d'aram i que després servira com a consulta de treball.

Esta tesis quedarà incompleta, ya que, en la primavera de l'hivern, farà acte de presència novament la malaltia.

La seua família li transmet els desijos, de que com la carrera l'acabat en bones notes, se quede com a professor en Valéncia, allí podria guanyar diners i no fa falta que torne a Madrit. Esta proposta ix des del carinyo, pero també des de la situació econòmica que patixen. Son pare ha deixat el treball de sastre, perque no te prou ingressos per atendre les necessitats familiars i actua com a corredor de finques, que li permet viure en cara que siga passant molts apuraments, i te que demanar amprades cinc-centes pessetes per a que son fill viage de nou a Madrit.

Bertomeu sospesa la situació familiar, pero el examen per al Premi Extraordinari i els plans professionals que mesos abans ha forjat, fan que torne a finals d'agost a la capital, pero en el firme propòsit de conseguir per tots el mijos el propi manteniment, ya que queda molt de temps per a rebre l'ajuda econòmica de la beca del Ajuntament de Valéncia. Pronte troba treball en una acadèmia i compagina les classes en la preparació de l'examen per al Premi Extraordinari.
  
Arriba a La Moncloa, quan la major part dels residents encara estan de vacacions, pero te l'oportunitat de entaular una bona relació en els que ya estan vivint allí. Pronte i al igual que ha passat en tots el centres docents en els que ha estudiat, la seua personalitat els captiva des del primer moment. La simpatia, la conversació amena, la facilitat d'improvisar, la bondat i generositat en que tracta a tots, fan que els més joves, competixquen per ocupar un lloc en la taula del menjador, junt ad ell.

Quasi ningú li dona importància a l'afonia que molt sovint patix. Pero a pesar dels esforços que fea per portar una vida normal, cada volta en més freqüència tornava de l'acadèmia molt cansat, lo que l'obligava a gitar-se un poc en el llit. No dona més de si, per lo que apenes escriu poemes.

Poc a poc van acodint tots els alumnes, l'activitat acadèmica torna a la normalitat, i Lloréns espera en molta alegria al gran amic Bousoño, en el que compartix ilusions i aficions, en ell està molt a gust, pero això no l'impedix que estiga preocupat per ell, i així li fa vore l'influència negativa que rebé del grup lliterari en el qual se reunix en casa de Aleixandre.

En els primers dies del curs se presenta una proposta lliterària en La Moncloa: representar una paròdia de Don Juan Tenorio, l'ú de novembre. Lloréns colabora tant en la redacció com en els ensajos, on te el paper principal.

No se conserva cap de copia, i ell la considera efímera, creada per a fer passar bons moments als demés. Ho paga car, perque te que fer un gran esforç, no sols perque l'examen està prop, sino perque encara que ell no vullga, te que admetre que cada dia està pijor. Li fa mal el pit, pero procura que no ho note ningú, parla en dificultat i en un to baixet, porta sempre una tovalleta al coll i conté en lo possible la tos. No més als dirigents de la residència els conta el mal presagi que te, ya que, esta situació rememora la patida apenes fa cinc anys quan va estar malat de bronquitis tuberculosa.

La representació del Tenorio, va ser un èxit, pero queda agotat i li costa molt recuperar-se, els síntomes ya són molt evidents i s'escampa el rumor per la residència de que Bartolo està molt greu.

El mege li diagnostica tuberculosis, pero ell, trau forces de on no hi han fins al dia 12 de novembre i se presenta al examen en unes condicions precàries de salut i en calentura, per lo que no te massa esperança segons escriu dies després: Acabo de hacer el examen para el Premio, aunque lo veo dificilillo por no decir imposible y de cuando en cuando miro hacia arriba... “A Dios rogando y con el mazo dando” ¡Qué le vamos a hacer!

La situació se va agravant i no te mes remei que prendre la decisió de deixar les classes i per tant pert els ingressos econòmics, al igual que és conscient que no deu seguir en la residència d'estudiants, patint una malaltia contagiosa. L'única eixida és tornar a casa dels pares.

El dia 22 de novembre viaja a Catarroja, deixant darrere d'ell una fonda tristor entre els que viuen en La Moncloa, encara que Lloréns procura estar animat i els anima en la promesa de tornar pronte.

Bousoño està desfet, i els dos amics es despedixen sense saber quan es tornarien a vore.

Una volta en Catarroja, el dia 23 de novembre, visita a dos meges en Valéncia, el doctor Llopis Llorente, especialiste del pit i el doctor Lloret Papí, que és otorrino. Els dos donen odres molt severes i que te que complir al peu de la lletra. Te que permanéixer en el llit, res de faena, ni tant sols llegir i silenci, no pot parlar res. Estant en el llit, s'entera de que Rodolfo, un companyer de Moncloa també està malalt i que l'han portat a Fuenfría.

Pocs dies després escriu la primera d' una curta serie de cartes al director de la Moncloa. Lloréns oferix a Deu les seues molèsties insignificants per la llavor d'apostolat del Opus Dei i per el Pare (este terme l'utilisa referint-se a Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador del Opus Dei, i que en eixos moments tenia 44 anys).

Als pocs dies, te una visita inesperada, que l'ompli d'alegria, quan en la porta de l'habitació veu a Don José María Hernández de Garnica, (un dels tres primers membres de l'Obra que foren ordenats sacerdots en 1944, i que visita freqüentment a Lloréns mentres dura la malaltia, viajant des de Madrit).

El dia 15 de decembre, escriu a Madrit una carta curta pero esperançadora: He engordado algo. Las molestias de la faringitis han disminuido bastante. Los dos últimos días no he tenido ni pizca de fiebre. Parece que vaya bien, gracias a Dios. Explica a continuació el seu estat d'ànim i en que passa el temps.

Passats uns dies escriu una nova carta en la que confirma lo escrit en l'anterior.

Està complint fidelment les odres dels meges, a excepció de les visites perque sempre està dispost a rebre als amics i coneguts que volen visitar-lo. Molt sovint venen de Samaniego i en les vacacions des de La Moncloa.

No pot parlar perque ho te prohibit pels meges, pero ell se les ingenia per a fer-se entendre per el demés. Per a tal menester, gasta un pissarreta on escriu en poques paraules respostes ingenioses i que la majoria de les voltes van acompanyades de gests o de mímica, la qual se li dona molt be, per tal de contestar a les preguntes dels visitants. Pero com moltes de les preguntes se repetixen en molta freqüència per les distintes persones que van a vore-lo se dedica a fer unes fiches en les contestacions que aprofiten per a la majoria d'elles.

Ademés de les contestacions, estes fiches les gastava per a fer una classificació de tipo de visites de la següent manera.
Visita modelo: Es la que cuando se va no me deja como regalito unas cuantas décimas. No fuma. Habla a media voz. Sonrie y no pregunta nada. Es breve, simpática y hasta cuenta algún chiste, de los buenos, que me hace un poco de gracia. Y promete volver pronto y lo hace.
Nota bene. Hay una clase de visita modelo que trae hasta turrón, ejemplo digno de imitación; con perdón.
Trucos para los pelmas: ¿Sabe lo que usted debe significar reposo absoluto? Estarse en la cama, quieto y tendido. No hablar. No escribir, usando la pizarrita solamente en casos inevitables. No pensar (sino en la curación). No leer. Olvidarse de todo. No recibir visitas de más de 5 minutos y nunca “hablar” con ellas, sino oír.

Atres fiches les dedica per a escriure alguns chistes.

Mentres tant, apleguen els nadals, les visites s'incrementen, pero entre elles destaca la de Vicente Fontavela, que encara que residix en Madrit, torna a Valéncia per a passar estes festes. La visita li resulta molt amena, puix manté conversació per mig de fiches i pissarra i acaba amenisant-la tocant la guitarra, ya que, sap que Fontavella al igual que ell, és un gran amant de la música.

Arropat per l'esperit nadalenc, escriu un villancico al que li posen música dos amics.

En els últims dies de l'any, patix una recaiguda i és necessari acodir als dos especialistes, pero a pesar de que els dos li donen ànim, li resulta molt estrany que tant sols el Dr. Lloret, li ha receptat un tractament sintomàtic per a la gola.

El dia 1 de giner de 1946, escriu a Madrit, en ella els informa de la recaiguda que ha patit, de la que ell fa responsable a un refredament. Els informa que al sendemà dia 2 per lo matí tenia que visitar als dos meges i que espera que diguen que per al mes de març ya estiga funcionant.

Aplega la nit màgica dels reis macs, i estos no se fan esperar. Tant de La Moncloa com de Samaniego, apleguen els regals i es produïx una coincidència: dels dos llocs envien una flauta per a Bartolo. També aplega una image de la Verge emmarcada, que posa en la tauleta, i un gosset molt graciós que meneja el cap, la cola i les pates i que fa “gosseries”, per no dir moneries i fon l'inspiració d'una chicoteta comèdia que titula la Perromaquia. Quan van les visites a vore-lo, els convida a llegir-la i ell la representa acompanyat del gosset.

El dia 9 de giner, escriu una nova carta a Madrit, en ella els conta la visita als meges, pero no els fa participes de la sospita que alberga. Els conta també els regals que ha rebut dels reis macs.

El dia 14 contesta a l'última carta que havia aplegat de Moncloa:

Habéis estado de Ejercicios. Me hubiera gustado, sí. Me hubieran venido bien. Sólo una vez en mi vida los he hecho y... ¡qué distinto, qué otro salí! Pero todo llegará. ¡Unos Ejercicios con el Padre...! ¡Debe ser algo tremendo!

Els presentiments sobre l'evolució de la malaltia són cada volta més certers i en els moments d'oració, vol vore les coses com Deu les veu. Els somis professionals i apostòlics, l'amor per la bellea, per la vida... pensa que este era el camí que Deu li havia reservat. Pero són les sospites i els presentiment els que li fan vore que l'encontre definitiu en Deu està ya molt prop.

De nou és la poesia el mig per a expressar el goig interior. El 17 de giner de 1946, escriu la que seria l' última poesia: Canción del Agua VivaÉs un poema d'amor sense ombres, ple de claritats, que accepta gustos perque te com a meta final i com a força motriu l'amor de Deu. És un romanç heptasílap, on reflexa vers a vers el procés de la seua ànima. Poema místic, d'una madurea poètica que naix de la madurea espiritual i de la progressiva resposta a Deu, que va de l'obscuritat a llum i de claritat en claritat fins que no queda ninguna ombra en l'espirit. Pero lo que més crida l'atenció ademés de la senzilla bellea, és la plenitut d'amor i d'alegria, de la que Canción del Agua Viva és fidel reflexe.

Mi amor se desnudaba                                                               Su imagen intangible
a la orilla del agua,                                                                         de luminosa gracia,
a la orilla del cielo,                                                                         vió esfumarse, fundirse
junto a la fuente clara.                                                                 entre la viva plata
¡La fuente de agua viva                                                               de aquella eterna fuente
secreta en la montaña!                                                               secreta en la montaña.

-Mi amor se desnudaba                                                              -Mi amor se reflejaba
a la orilla del agua.                                                                         En las ondas de plata.

Dejó las limpias prendas                                                             Dejó mi amor la orilla
sobre las verde ramas                                                                  y se perdió en las aguas.
y deshojó las flores                                                                       En su eterna corriente
que tejiera en guirnaldas.                                                          murmura, fluye, canta,
Se olvidó de los pájaros                                                              onda entre vivas ondas,
que en la umbría cantaban,                                                       luz entre luces altas,
del rumor de las frondas,                                                           cielo mismo en el cielo
del beso de las auras,                                                                   que las aguas arrastran.
y en su puro desnudo
se contempló en las aguas.
-Dejó mi amor la orilla
-En su desnudo puro                                                                    y en la corriente canta.
junto a la fuente clara.
¡Oh fuente de agua viva
que en lo escondido mana!

-No volvió a la ribera
que su amor era el agua.




El dia 20 de giner, Ángel López Amo, director de la residència Samaniego, viaja a Catarroja. Era portador de males noticies, ya que, dies abans havia parlat en els meges que tractaven a Lloréns, interessant-se per ell, i la resposta no albergava cap esperança de curació, que moriria en pocs mesos i en molt de sofriment.

La sorpresa fon, segons conta Àngel, que el troba íntimament molt preparar per a rebre la mala noticia. Que escoltava les seus paraules en el mateix somriure de sempre i que gesticulant vivament donava a entendre que no l'importava més la vida que la mort.

Lloréns decidix no dir-los res als seus pares, procurant alegrar i fer agradable la vida no sols ad ells sino a tots els que estigueren al seu voltant.

Dos dies després de la visita d'Àngel, el dia 22 de giner, escriu una carta al director de La Moncloa. És senzilla, llarga i clara: Yo me lo esperaba..........Estoy muy contento.Te dire primero lo más importante: Vino Ángel L.A. El domingo a charlar un rato conmigo. Había estado en casa de los doctores que me atienden. El Dr. Llopis le manifestó claramente i sin ambages que...he tomado billete ¿sabes? Cuando me dijo Ángel lo que había, sentí una sensación extraña, algo así como un anticipo de lo que debe ser la dulce despedida del alma en el último instante. Hasta me pareció que no pesaba y que me levantaba un poco de la cama. ¡Fue curioso! No sé lo que querrá Dios de mí. Su voluntad es la mía y gozosamente abrazaré mi cruz. (Estes paraules recorden les escrites dos anys abans en el sonet Cruz i que després va revisar per incloure-lo en els Sonetos de Amor Divino.)

Otra buena noticia: mi madre ha accedido por fin a que venga el Sr. Cura a darme la comunión sin que nadie se entere, -“pero si puede venir sin tocar la campanilla, madre...”- y hoy, justamente cuando hacía dos meses que no habia recibido al Señor, he comulgado! ¡Qué alegría después de tanto tiempo saborear al Amado! (Des d'eixe dia, sa mare va consentir que li portaren la comunió tres voltes per semana).

La última buena noticia: he recibido carta de Lagasca (és el carrer on residia el fundador de l'Opus Dei i alguns dels primers membres de l'Obra, ademés dels que estaven un breu temps de formació més intensa com era el cas en aquell moment de Vicente Fontavella).

En dita carta anuncien una pròxima visita i l'animen a que demane la curació a Isidoro Zorzano (ingenier de l'Opus Dei, que havia mort fea poc).

Se lo voy a pedir “como un loco”, a ver qué sale. Lo que pasa es que soy tan pobre persona que acaso no merezca que por mí ocurra nada extraordinario.

Acaba la carta de forma impressionant: Bueno se acerca la hora de comer y habré de poner fin a esta carta. No os preocupeis por mí. En sus manos estoy, ¿dónde mejor? Os recuerdo a todos y os abrazo fuertemente y casi con un cierto aire de “enchufado” que debeis perdonarme.

El dia 24 de giner, una volta més el visita José María Hernández de Garnica, i el dia 27 és Josemaría Escrivá de Balaguer, qui va a vore-lo, acompanyat de José María Irurita (el qual nos descriu d'esta forma la visita): ...En sus ojos se reflejaba un alma llena de gracia de Dios. Luego el Padre sacando un crucifijo lo besó y dijo: me voy a quedar sin crucifijo, pero tómalo. Él lo besó y lo puso debajo de la almohada y cogiendo la pizarra escribió: ¿Sabía usted que le quería pedir uno? El Padre no contesta nada. Se levanta y anuncia su partida y tras un fuerte abrazo le dice: Tienes que estar muy alegre. Bartolo se emocionó.

Des de que se coneix el diagnòstic, s'intensifiquen les visites i la correspondència des de La Moncloa és més abundant, a les quals contesta en la mesura que pot, el 4, 15, 16 i 22 de febrer. En esta última explica que ha visitat al Dr. Rafael Bartual (un nou catedràtic de la seua especialitat i que és el furor). Este mege ha confirmat el diagnòstic: un caso perdido. Las lesiones han evolucionado bastante. La epiglotis está casi por completo destruída y la laringe también, las cuerdas vocales profundamente corroídas.

Acaba la carta: a veces también me estristezco, pero nunca es por mí, sino por mis padres (ellos nada saben del pronóstico), que tanto han hecho por mí, por mis amigos. Después, cuando pienso en vosotros, una alegría y una inmensa paz se adueña de mi espíritu. Porque como yo, sufrís, lucháis, estáis cerca de Dios y sabéis que nada de lo terreno vale si no es para Dios, y que la vida se trueca, no se corta.

Eixe mateix dia 12, escriu una carta al Dr. Bartual, que este conservarà molts anys. Mi querido Dr. Bartual: le ruego acepte cariñosamente el pequeño obsequio que, en prueba de nuestro agradecimiento por su atención y delicadeza, le envían mis padres. Quiero yo, por mi parte en estas letras testimoniarle también mi afecto y mi reconocimiento. Sé perfectamente de lo que se trata y la evolución que ha de seguir el proceso hasta el final. Dios me ha dado con la enfermedad la paciencia y la resignación suficiente para soportarla. Y para los que afortunadamente creemos que la “vita mutatur non tollitur” no hay problema.

Mucho le agradecería “ne dire pas rien a ma mère”. (“Pardonez moi ce mauvais français, mais ils vont lire ma lettre”).


El día 26 de febrer li escriuen des de La Moncloa: Esta noche, Bartolo, han llegado malas noticias tuyas. En realidad no sé si son malas: nos estás dando una máxima lección de bien morir. Josemaría Escrivá li autorisa a alvançar la seua incorporació a l'Obra, i Lloréns la realisa el 7 de març.

En eixos dies, una bona noticia, carta de Bousoño, anunciant-li que donarà una conferència en l'Universitat de Valéncia i podrà anar a vore-lo.

El dia 28, li contesta a Carlos: Querido Carlos, temía ya que tampco hoy iba a poder escribirte, pero ha sido breve la visita y tomo la pluma por fin, para enviarte un poco de mi alegría, pues me parece que la necesitas.

Estoy muy contento hoy por varias razones: a) porque te escribo, lo cual siempre me llena de alegría; b) por las estupendas noticias de tu carta; eres muy bueno, vendrás a verme (¿pero es posible? ¿podré verte, hablar contigo el 25 de marzo? ¿y sólo ese día?), darás una conferencia en la Universidad.

I per animar-lo, conclou: Estate muy alegre y ten fe en mi curación.

El 13 de març, és el seu natalici, que se celebra en una discreta festa en la família. Chistes i conversacions més llargues que compartix entre tots els que venen a felicitar-lo, tant veïns, amics, com des de Samaniego. A tots ells els sorprén i conforta en la seua alegria.

Apleguen les falles, i a pesar de que patix una calentura de 39º, escriu una carta al Pare, per a felicitar-lo en el seu sant. Que el bendito San José le dé en su día el cumplimiento de todas sus intenciones y un merecido gozo espiritual. Yo por mi parte ¿que voy a querer para mi Padre?...Quisiera enviarle un poco de mi alegría, estar ahí para darle un abrazo, un beso... ¿que se yo?

Després de la felicitació, contiua la carta agraint-li que avançara la seua incorparació a l'Obra. Li conta que sa mare, la germana i les ties fan la novena a Isidoro i acaba dient-li:
Mándeme más cosas por las que ofrecer algo que me sobra tiempo.
Que el Señor le bendiga. Un fuerte abrazo de este
Bartolo.

El mateix dia de Sant Josep, aplega un telegrama de Josemaría Escrivá: Que sigas muy contento y muchos abrazos de todos.

El dia 27 torna a enviar-li atre telegrama, commemorant l'aniversari de la solicitut d'admissió en el Opus Dei:
Te recordamos en este dia con todo cariño. El Padre te manda un abrazo y su bendición
A finals de març, Bousoño viaja a Valéncia, pero els pocs dies que permaneix en la capital, visita a diari a Bertomeu. La primera volta el dumenge 24. Lloréns no pot amagar l'alegria que sent i pronte se veuen immersos en una conversació i debat que recorda l'época d'estudiants en Madrit.

Lloréns seguix pendent dels seus pares, en tall d'animar-los els contava els plans que tenia per a quan se curara. Els dia que volia estudiar i escriure molt. Tractà de convéncer a son pare de que resara i li dia que gràcies al rosariet que ell resava li eixien be els negocis. Sa mare que si que resava el rosari, ho fea moltes voltes junt ad ell.

A mitat d'abril, aplega al domicili familiar una emotiva carta del pare Aguilar, que ha tornat a Espanya, després de passar un temps en Suramèrica:

¡Cuánto he gozado, hijo mío, al saber el estado de tu alma! Me parece maravilloso recordar ahora toda aquella historia de tu acercamiento a Dios en la cual tuve la dicha de participar. Desde nuestras primeras entrevistas al llegar al Colegio hasta la despedida cuando ya te veía volar hacia la Moncloa con ambiciones de más y de mejor, es decir codicia de cruz y de cielo a las cuales el Señor parece querer dar satisfacción antes de lo que esperábamos. Ya fueron días de cielo en la tierra los vividos juntos en Villa San Pablo donde yo te invité con tanta ilusión.

¡Cuánto quisiera charlar ahora contigo sentado en mi silla ante el Santo Cristo que fue testigo de tus confidencias... Quiero que te llegue el consuelo de saber que tu ejemplo -obra de Dios en tu alma- está sirviendo a muchos de aliento y que no dudamos de la eficacia de tu ayuda ahora y más aún en el por venir. Si las circunstancias me lo hubieran permitido me tendrías fugazmente a tu lado para que nuestras almas hubieran tenido el consuelo de sentir su unión con Cristo y también nuestros cuerpos el último abrazo posible. Por ahora no lo veo factible...Te testimonio en nombre de todos tus antiguos compañeros del Cisneros un afecto incomparable...
Als pocs dies, aplega per fi la primera part de l'ajuda econòmica anual de l'Ajuntament, que servix de consol a Bertomeu, ya que eixos diners són destinats a l'operació de son pare, que patia hernia i que encara que era urgent l'intervenció, havia segut posposta varis voltes, debut a que la seua malaltia havia agravat la situació econòmica que era prou precària.

Quan son pare va camí de l'hospital, l'invadix una gran tristor, és conscient de l'estat del seu fill i creu que no podrà vore-lo viu quan torne a casa.

La malaltia avançava ràpidament, passava les nits en vela, mirant el crucifix i resant el rosari, i encara que la fatiga estava deixant-lo extenuat, ningú li notava res, ya que, la seua cara emanava alegria, de la qual contagiava a tots els que el visitaven. De lo que si estava molt preocupat, era de les molèsties que ocasionava, pero sobre tot se llamentava de les voltes que sa mare tenia que pujar i baixar l'escala que comunicava la planta baixa en el pis on estava el seu dormitori.

A finals d'abril el visita novament Vicente Fontavella, i esta serà l'ultima volta que el veu en vida.

El dia 1 de maig, viagen varis des de Madrit que volen vore-lo. El troben en calentura molt alta, prop de 40º, apenes se pot menejar, li ve justet fer senyes, aixina i tot, seguix alegre i content com sempre.

Havia començat el més de maig (el més de Maria) i Bertomeu vol tindre una rosa junt a l'image de la Verge que te en la tauleta. Els seus germans Ramón i Paquita s'encarreguen de buscar entre les cases del veïnat una rosa que fora de distint color cada dia. Els veïns ho donen gustosos, ya que en tot lo poble seguixen l'evolució de la malaltia i se llamenten del frustrat pervindre de l'estudiant, en qui havien depositat tantes esperances.

Dia 3 de maig, escriu a La Moncloa i entre atres coses diu:
Recuerdo innumerables cartas... ¡qué gozo da leerlas, releerlas! Un mismo espíritu y una misma sangre corre por todas ellas para alzarse hasta Dios.

Ah! Me ha escrito el Padre Aguilar una carta muy maja; ya le contestaré; me quiere mucho...
Carlos me ha escrito dos cartas que aún no he contestado; que no desespere; otro día que como hoy me decida, aunque vengan visitas y sueños y sudores le escribiré; pero él que escriba...

El dia 15 de maig, escriu l'última carta a La Moncloa:
¡Cómo quisiera yo escribiros tan a menudo como llegan cartas de La Moncloa! Pero es poco lo que de mí puedo deciros...

I lo que serà la seua despedida, ho fa de forma senzilla, revelant la clau de l'alegria que l'acompanya en tota la malaltia:
Siempre he sido poco amante del dolor físico. Más bien creo que cobarde ante él. Sólo ahora, que ya tiene sentido y empleo, me he ido haciendo a él, quiero aprender a guiarlo y desearlo para ofrecerlo al Señor.

El 20 de maig, el visita per última volta José María Hernández de Garnica, era molt matí, i abans de partir cap a Madrit, li porta la comunió. Sa mare sos-te una vela mentres dura la breu cerimònia, en la que Lloréns realisa l'incorporació definitiva a l'Opus Dei.

El 30 de maig, Carlos Bousoño li escriu una carta que no aplegarà a llegir. És l'emocionat adeu a un bon amic:
Tu recuerdo, Bartolo, será siempre para mí puro y ejemplar.
Dentro de mi corazón estarás siempre, siempre, siempre, como el motor de todos mis actos más nobles. Me has dado un ejemplo, un ejemplo de Vida, de carácter, de desinterés, de generosidad para con tus amigos y para con Dios; un ejemplo que no olvidaré nunca. Cuando los años pasen y pasen, y yo sea un viejo, si es que llego a serlo, recordaré los días de la juventud, y en ellos te veré tan humano, tan juvenil y cargado, tan rico de dolor y alegría, que tu visión me hará olvidar las tristezas del mundo.

Divendres 31 de maig, per el matí, aplega el subdirector de la Residència Samaniego, Javier Silió, que troba a Lloréns tremendament prim i extenuat, que apenes podia escriure en la pissarreta, pero com sempre alegre.

Per la vesprada, Lloréns, demana l'extremaunció, pero les persones que estaven junt ad ell, dubtaren, i ell davant d'esta indecisió i per respecte a son pare, no insistix més i espera la mort pacientment.

L' amic Juan Aznar, que s'encontra entre les visites, acompanya a sa mare en estos difícils moments. Ella, explica en veu baixeta que el seu marit està manco resignat, perque veu truncats els ambiciosos plans del seu fill, i sense poder evitar-ho, comença a plorar. Bertomeu, que sempre li ha dit a sa mare que no volia vore-la trista, no s'atrevix a tallar el seu plor.

El temps passa lentament i al seu compàs va consumint-se ell. Conforme va fent-se de nit, les visites van anant-se'n. Ad ells els quedarà el recort del càlit apretó en que va despedint a cada u.
Un poc abans de la mija nit, li fa a sa mare un gest en la mà de despedida i en un somriure en la boca, articulant en els llavis pero sense veu, li diu: me'n vaig. Moments després expira.

-Dejó mi amor la orilla
y en la corriente canta.

PRESENCIA DE MI MUERTE

Cada día me quiere más mi muerte
enamorada de mi triste vida,
y acaricia callada mi alma herida
la gran promesa que su amor me advierte.

(¡Con qué paso más leve viene a verte,
oh vida, tu secreta prometida
y te envuelve en sus sueños, en su huída,
en su fuga a la sombra, hacia lo inerte!)

Me quiere más mi muerte cada día
y corteja a mi vida moza y breve
que seducida queda a su porfía.


Toda mi vida es suya y no se atreve
-oh lento amor- a hundir ya mi agonía
mientras mi vida pide que la lleve.

Al sendemà per el matí, aplegà el carter a sa casa, era portador de la carta de Carlos Bousoño, acompanyada del poemari que acabava de publicar Primavera de la muerte.

En la seua dedicatòria: A Bartolomé Lloréns.

Davant de tant gran pèrdua, no es feren esperar les paraules dels qui tingueren la sort de conéixer-lo i compartir en ell sa curta pero intensa vida.

Doctor Rafael Bartual: Bartolo tenía dolor como para pasarse todo el día en un ¡ay! Sin embargo no se quejaba nunca. Cuando se le preguntaba si sufría mucho, sonreía con cierta picardía como diciendo que no, y que no había que hacer caso.

Cuando te encuentras con un enfermo que tiene una espiritualidad superior a la de uno, el médico...se siente sobrecogido y emocionado ante esa lección que el enfermo le da.

Àngel Lacalle: No me atrevía a visitar a Bartolomé Lloréns durante los días de su cruel enfermedad. Aunque sabía de su serenidad... suponía mucho valor el verle en su lecho, sin voz, valiéndose de una pizarrita.

Dámaso Alonso: En l'any 1947, en el discurs de recepció en la Real Acadèmia Espanyola, li fa una menció entranyable: El año pasado muere Bartolomé Lloréns, la juventud quizá más traspasada de vida y espíritu que he tenido estos tiempos a mi lado.

Carlos Bousoño: En l'ultima visita que li feu a Lloréns, al eixir de sa casa, molt afectat per l'estat físic del seu amic, diu: “Bartxuli, Bartxuli, lo que ha hecho el Señor en un año contigo; ayer ateo, hoy un gran santo”.

Alguns han considerat a Bertomeu Llórens, a partir del poema Presencia de mi muerte i atres similars, com al poeta de la mort. Esta és un percepció equivocada, ya que, contrasta en el caràcter jovial i sempre alegre, l'humanitat i l'espiritualitat que d'ell emana, que el convertixen més be en el poeta de la vida, perque per ad ell la mort, és simplement el vehícul que li conduïx a alcançar la Vida eterna.

¡Calla esa boca, poeta, no cantes más mentiras!
Sácate las entrañas para que todos vean
que con tu muerte pides otra vida......

Després de la seua mort i complint l'última voluntat, que deixà reflexada per escrit, tota la seua obra poètica, escrits en prosa, correspondència epistolar i algunes fotografies, viajaren cap a Madrit, a La Moncloa, on fon ordenada, classificada i custodiada fins a hui, per l’Obra del Opus Dei.

A Bertomeu Llorens, se li donà sepultura en el panteó familiar de sa mare (família Royo), en el cementeri de Catarroja, des d'aquell moment, no ha faltat mai una flor en la seua sepultura, que són depositades pels estudiants que el visiten sobre tot en época d'exàmens reclamant la seua ajuda.




Agraïments:

A Miguel Àngel i Juan Lluís Selma Folch, les dos primeres persones en les que hem buscat recolzament per a contactar en l'Obra, i solicitar la documentació del poeta necessària per a poder realisar l'exposició 9 dies d'Octubre.

A Jesús Acerete Gómez, representant de l'oficina de comunicació de l'Opus Dei a Valéncia. Ell ha gestionat i ha segut portador directe, de tots els documents i escrits originals que després de 64 anys han tornat a Catarroja, per ha ser exposts al llarc de dotze dies en la sala d'exposicions del Palau de Vivanco. Estos documents, de valor incalculable, han donat de nou la llum al nostre poble i han Iluminat i emocionat a tots els que l'han visitat.

A Juan Ignacio Poveda Navarro, autor de l'entranyable llibre Bartolomé Lloréns - Una sed de eternidades. Una biografia i antologia cronològica del poeta i la seua obra, que nos ajuda a conéixer al poeta i valorar i amar a la persona. En este llibre està basat tot este treball.

A Carlos Bousoño, amic incondicional de Bartolo, per eixos dos maravellosos escrits, que emanen des de dins de l'anima i que han servit per a prologar els llibres de Antologia Poética i Una sed de eternidades. Pero sobre tot per el gran regal que nos feu, al seleccionar les que ell considerà les millors poesies de Lloréns, editant i prologant el llibre: Secreta Fuente.


viernes, 22 de marzo de 2013

La palabra escrita o el arte de escribir

                                                 


La palabra escrita (Radiografía de mis novelas).  Mercedes Salisachs. Ed B.

Autora de relatos de ficción como La gangrena o Desde la dimensión intermedia, esta obra es una reflexión sobre su método de trabajo, que ofrece a cuantos tienen el oficio de escribir o se preparan para ejercerlo.


El libro está lleno de consejos prácticos, especialmente para quienes desean escribir novelas, pero útiles también a cuantos precisan manejar con fluidez la expresión escrita.


Salisachs anima a coleccionar palabras.  El amor por la palabra, propio de todo escritor, supone disponer del término justo, de la expresión adecuada que atrapa al lector. No se trata de palabras ampulosas o exóticas, sino de voces sencillas que puedan servir de puente entre dos situaciones, por ejemplo. O voces capaces de cambiar el rumbo del relato. Hay –nos dice- palabras elásticas, envasadas, risueñas, ceñudas, alegres, cansadas, torpes, inteligentes,... Es un buen ejercicio jugar a etiquetar y agrupar palabras.


Anima a los futuros escritores a prepararse con buenas lecturas. En España -asegura- todo el mundo quiere escribir, pero casi nadie lee. Antes de escribir es preciso prepararse a fondo, si no se quiere producir basura.


El éxito por causas extraliterarias es efímero

    Se agradece la rotundidad de su sentido común, con el que desenmascara  actitudes vacías o torpes de quienes se someten a lo “políticamente correcto”. 

      Son, por ejemplo, estilos que  “vienen impuestos por una moda de libertad mal entendida y fuera de madre, que confunde escribir a corazón abierto con hacerlo realmente a corazón podrido, o a corazón entrepierna: eso es conseguir éxito por causas extraliterarias, y es efímero. Lo que perdura es lo que por escribirse verídicamente, ayuda al lector a comprender sus propios problemas y de algún modo le ayudar a vivir.”


                                            
     

    Nos previene también frente a la ligereza de juicio de ciertos críticos literarios: “En el magreo de los libros famosos existe mucha hipocresía. Muchos, por no quedar como incultos, cuando un libro “tostón” es alabado por los “mandarines doctos”, se lían a alabarlo porque parece de mal tono o de poca capacidad intelectual decir que se trata de una obra aberrante."

Decía José Luis Alvite : “De una novela mal escrita, se suele decir que es compleja. Si en la novela salen un fraile, un asesinato y pocas ventanas, estamos ante una novela gótica. La mitad de los españoles no leyeron El péndulo de Foucault de Umberto Eco y la otra mitad miente. Yo intenté hacerlo. No soy un mentiroso. Renuncié a la quinta página. A cierta edad hay que ser sincero, cueste lo que cueste.”


Salisachs fustiga un vicio extendido entre no pocos escritores y comentaristas, que escriben despreciando. “Escribir despreciando es un autoinsulto, porque descubrimos al lector la lamentable faceta de algún rencor escondido o de una tendencia a vengarnos de alguien. Los resentimientos jamás conducen a buen puerto.”


No escribir para triunfar, sino para ayudar

Mercedes Salisachs termina su libro con una recomendación: no escribir para triunfar –que es lo mismo que escribir para el olvido- sino para ayudar, que es la mejor forma de permanecer en el recuerdo. Es lo que ella misma hace con esta obra: ofrece al lector con sencillez sus hallazgos literarios, con una generosidad poco frecuente en autores consagrados.



lunes, 18 de marzo de 2013

Mirar donde mira Francisco


En Radio Nou RTVV con Vicent Climent, Carolina Quilez, José Francisco Castelló y José Antonio Burriel, comentando la elección del Papa Francisco
                             

Mirar donde mira el papa Francisco


    Pocos gestos han bastado para que el  papa Francisco nos muestre, desde las primeras horas de su pontificado, dónde tiene puesta su mirada. Era previsible, y por eso lo avanzamos en esa estupenda tertulia de Radio Nou con Vicente Climent, que arrancaba justo cuando por la chimenea del Vaticano comenzaba a intuirse el humo blanco.

    El papa mira en primer lugar a Jesucristo. Nos quedó grabado, apenas asomarse al balcón de la plaza de san Pedro para recoger el afecto del pueblo romano. Lo primero fue pedir -suplicar, más bien- que rezásemos por él, inclinado en gesto sincero y humilde. 

    Francisco sabe que la Cabeza de la Iglesia es Jesucristo.  Ser su representante en la tierra  requiere poner los ojos en Él, rezar intensamente, para escucharle y secundarle.  Media hora estuvo  ante el Santísimo en la basílica de Santa María la Mayor, a primera hora del día siguiente a su elección. Antes, muy temprano, había celebrado la Santa Misa. El Papa, primero y sobre todo, mira a Jesucristo. Es Él quien dirige su Iglesia. Es a Él a quien seguimos. 


   Todos deberíamos fijar la mirada en Jesucristo. Y rezar. Impresiona su devoción a la Virgen.  Aún resuenan
  las palabras de Francisco: quien no reza a Dios, reza al diablo. Debe estar feliz el diablo, porque muchos que se dicen agnósticos, o ateos,  lo que en realidad hacen es dar la espalda a Dios. Nada alegra más al diablo que contemplar una criatura dando la espalda a su Creador.


    El papa mira a la Iglesia, en segundo lugar. Me conmovió el gesto con que asomó al balcón de san Pedro: un gesto de afecto, con algo  del susto de quien acaba de sentir sobre sus espaldas el peso de la  enorme responsabilidad contraída: ser el Pastor de más 1.200 millones de católicos, representados en la multitud que abarrotaba  san Pedro. 



   Francisco tiene que  proporcionar  seguridad, afecto, cercanía y  alimento saludable a millones de fieles extendidos por los cinco continentes. Muchos de ellos sufren persecución física y moral, son privados de libertad, y a veces asesinados, por ser católicos. Necesitan sentir  el calor del Padre común, y sin duda  van a encontrarlo en esa gran humanidad que muestra Francisco, como ha dicho el Vicariodel Opus Dei en Argentina,  buen amigo de Bergoglio.


    Dentro de la Iglesia, el Papa mira especialmente a los jóvenes,  necesitados de una formación cristiana que no siempre se les ofrece con integridad, y muchas veces reciben tergiversada. (Por cierto, va a ser memorable la JMJ en Brasil: América arde en emoción...) Y mira también la falta de coherencia de miembros de la Iglesia, a veces eclesiásticos, necesitados de purificación. Somos humanos y ninguno estamos exentos de la necesidad de purificación. Pero hay que reconocer los pecados para poder ser perdonado.  

    Me ha hecho  pensar  el lema episcopal del Papa: Miserando et  eligendo.  Se refieren a la mirada de Jesucristo cuando invita a  Mateo a seguirle. Mirada de comprensión y cariño, que disculpa, pero que mueve a  radical coherencia.


   Es la radical coherencia que todos los católicos deberíamos proponernos en estos momentos. Requiere un conocimiento más riguroso de la fe,  y  frecuencia asidua de los sacramentos que nos adentran en la intimidad con Dios, especialmente la Reconciliación y la Eucaristía.  La luz y el calor que precisa un mundo frío y desnortado no la proporcionan sólo discursos y razonamientos, sino sobre todo el ejemplo de personas  que viven lo que creen.


   Y Francisco mira al mundo. Lo ha dicho claramente en sus primeras palabras, sin papeles porque lo tiene muy claro: el mundo necesita la luz de Cristo. La Iglesia no es una mera ONG filantrópica.  No cumpliría su misión si no diera a conocer a Cristo al mundo. Toda manifestación de amor a los hombres se queda pobre si no anuncia a Jesucristo, fuente del amor,  y lo que Jesucristo nos ha enseñado. 

    A quienes dicen que la Iglesia debería “modernizar” su doctrina,  Francisco les ha señalado que es al revés: el mundo no avanzará mientras no se abra a la luz de la doctrina cristiana. Parece un eco de la llamada de Juan Pablo II a los gobernantes: ¡no tengáis miedo a Cristo! Él trae la libertad y el bien al mundo. A un mundo que ha aumentado su capacidad técnica,  pero que ha empobrecido sus resortes morales, Francisco ofrece la referencia cristiana con fe profunda y claridad llena de coraje.


   Francisco, desde la elección de su nuevo nombre, mira en el mundo las injusticias que claman al cielo. Los grandes desequilibrios no sólo entre países ricos y pobres, sino también en el seno de cada país. Es fácil clamar contra la desigualdad. Más difícil es que cada uno de los que claman se proponga realmente vivir pobre y desprendido, compartiendo de lo suyo (no de lo ajeno), y trabajando por sanar  unas estructuras éticamente enfermas, que hagan mejores a las personas que viven en ellas, y no que las corrompan.

    Es significativo, en esa mirada al mundo, el valor que Francisco otorga a los laicos. Hemos leído sus declaraciones como cardenal de Buenos Aires, acerca del peligro de clericalizar a los laicos, y de que los laicos se dejen clericalizar. La tarea de los fieles corrientes es dar  testimonio de coherencia cristiana en sus ambientes profesionales y sociales, haciendo presente a Cristo en sus actividades ordinarias. Algo de esto dijo  el cardenal Bergoglio en alguna entrevista, y en la Misa que celebró en 2010 en la catedral de Buenos Aires, con ocasión de la  fiesta de san Josemaría, fundador del Opus Dei, precursor de la misión evangelizadora de los laicos.


    Jesucristo, la Iglesia, el mundo. Tres miradas en una. Miremos los católicos en esa dirección, bien unidos a Francisco. Y viviremos  una gran primavera de la Iglesia. Y también del mundo, que falta le hace... 

    Ah! Y no hagan caso de los "devotos odiadores", como han sido calificados por un conocido periodista, empeñados en ensuciar el rostro de la Iglesia. Sí, formada por hombres y por tanto por pecadores. Pero ya quisieran ellos para sus grupos la integridad y categoría de la inmensa multitud de cristianos que viven de acuerdo con su fe. 



domingo, 10 de marzo de 2013

Un Papa muy abierto a la comunicación


Reproduzco interesantes comentarios del periodista Diego Contreras sobre el pontificado de Benedicto XVI en EL UNIVERSAL , viernes 8 de marzo de 2013  

Benedicto XVI junto al papa Francisco


El final del pontificado de Benedicto XVI se vio ensombrecido por versiones sobre luchas de poder y corrupción en la Curia romana y por el retrato de un Papa débil que acabó dimitiendo al no poder gobernar a los suyos. Un panorama marcado por la crisis y escándalos, y transmitido a nivel mundial.


    Para Diego Contreras, profesor de la Facultad de Comunicación de la Pontificia Universidad de la Santa Cruz de Roma y presidente de la agencia televisiva Rome Reports, especializada en temas vaticanos, el Pontificado del ahora papa emérito no fue necesariamente más turbulento que el de su predecesor, pero coincidió con un cambio en la cultura informativa en la que irrumpieron con fuerza los medios digitales y las redes sociales y su consiguiente efecto amplificador.


    "Juan Pablo II ha tenido problemas a veces más grandes que los de Benedicto XVI. Lo que ha faltado ha sido ese eco mediático mundial, quizá porque estaba tapado por la figura carismática del Papa". 



    "El desarrollo de las redes sociales, la inmediatez en la información y la globalización en un modo como no se conocía antes han llevado a que episodios quizá menores que en otra época hubieran pasado casi desapercibidos han tenido ahora relevancia internacional". Contreras considera que el Vaticano debe realizar mayores esfuerzos en planificar su trabajo de comunicación.



    "Es genial que el Papa esté en Twitter, pero muchos de los problemas consisten en cómo contextualizar algunas decisiones, algunas motivaciones, en un contexto precisamente que no tiene las categorías cristianas para entenderlo. Esto exige un esfuerzo intelectual para elaborar el mensaje de un modo que responda a lo que se pretende, de un modo más incisivo".



    El escándalo que más ha marcado la fase final del pontificado ha sido el llamado caso "VatiLeaks", cuyo principal implicado, el exmayordomo de Benedicto XVI Paolo Gabriele, fue condenado y luego absuelto por sustraer documentos confidenciales de los aposentos del papa. Documentos que hablan de luchas dentro de la curia romana, corrupción y escándalos financieros.



    Joseph Ratzinger encargó a tres cardenales encabezados por el español Julián Herranz, del Opus Dei, un informe sobre el caso, que sólo se mostrará al próximo papa, según decisión de Benedicto XVI. El diario La Repubblica asegura que el papa tomó la decisión de dimitir al leer dicho informe, algo que Contreras pone en duda.



    "Quizá le ha desgastado físicamente, pero no creo que haya sido un golpe psicológico tan grande como para llevarle a acelerar la renuncia", afirma el experto en temas vaticanos. "No puede haberle hundido en la depresión, sobre todo habiendo sido más de 20 años prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe, cuando a su mesa llegaban a diario dossieres sin duda mucho más deprimentes".



    El profesor español considera "innegable" que ha habido problemas en la curia, tales como "falta de coordinación o visiones divergentes entre sus miembros", pero no "cuchilladas" ni "agresiones", como se plantea en el marco del escándalo "VatiLeaks". Contreras cree no obstante que los colaboradores de Benedicto XVI no estuvieron "a la altura" del ahora papa emérito.



    "A Benedicto le ha faltado un Ratzinger. Juan Pablo II tenía un Ratzinger que le daba seguridad, apoyo y solidez cuando era cardenal prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe. Por lo que podemos juzgar externamente, es lícito decir que la curia romana no ha estado a la altura de lo que se esperaba, al nivel del papa. El magisterio del papa ha sido extraordinario y creo que todavía tendremos que asimilarlo durante muchos años. La gestión de gobierno que corresponde a sus colaboradores no ha sido extraordinaria".



    "Como no sabemos qué contiene el informe de 'Vatileaks', podemos hacer del informe una especie de entidad que lo resuelve todo o que lo contiene todo", afirma el profesor español, quien considera que la decisión de Benedicto XVI de no publicar el documento debe interpretarse más bien como "una delicadeza con su sucesor" o "una medida de prudencia" en lugar de un intento de tapar lo ocurrido.



    "El tema de la verdad para Ratzinger es esencial en su predicación como papa y en su investigación como teólogo, y también eso se ha demostrado en la transparencia. Creo que el tema más duro que ha tenido que afrontar es el de los abusos. El que ha marcado la pauta de transparencia ha sido el papa". Ratzinger en sus tiempos de cardenal en la curia no se echaba atrás a la hora de abordar cuestiones difíciles.



    "En las ruedas de prensa oficiales era el que respondía a las preguntas más molestas. Otros cardenales, con mucha diplomacia, despejaban balones o te daban una contestación que en el fondo no era una respuesta". Ratzinger organizaba también encuentros "off the record" con periodistas en los que se tomaba horas para discutir cuestiones controvertidas.



    "Su disponibilidad para atender a la prensa era llamativa, sobre todo si se piensa en el estereotipo que existe de él, de persona cerrada. El hecho de que haya publicado tres libros-entrevista, cuatro contando con el último cuando ya era papa con el periodista Peter Seewald, es una realidad que hay que tener en cuenta y que a veces también se olvida. Es muy, muy abierto a la comunicación".