Amparo Orellano, de la Associació Cultural Falla l’Albufera deCatarroja, preparó este relato en valenciano sobre el poeta Bartolomé Llorens,
con motivo del homenaje que se le hizo en octubre de 2010, en el que colaboré con mucho gusto. Fue publicado en un Llibret que por su calidad literaria y editorial ha recibido numerosos premios.
BERTOMEU
LLORÉNS
Paquita, Bertomeu, i Ramón, són
els tres fills de la família formada per Bertomeu Lloréns i Paquita Royo.
Bertomeu era sastre de professió,
de la família de “els estudiants”,
mal nom que va heretar dels antepassats, ya que, a principis del segle XIX,
naix un “Bertomeu Llorens”, en un entorn agrícola i peixcador com era
Catarroja, pero que aprofitant les qualitats intelectuals, cursà estudis. El
poble li feu el seu particular reconeiximent otorgant-li el títul de “l' estudiant”, el qual quedà lligat pels
anys venidors a tota la seua família.
Seguint la tradició familiar, no
sols de continuar l'estirp de “Bartolos”,
era republicà, lliberal, anticlerical i blasquiste.
Paquita era ama de casa, com la
immensa majoria de dònes d'aquella época. Era una persona senzilla i amable,
cristiana practicant i piadosa, a la que tota la gent la considerava com a una
bona persona.
Esta família fon beneïda en el
naiximent del seu fill, Bertomeu, el 13 de març de 1922. Creix en un llar seré,
el qual l'ajuda a desenrollar un caràcter amable, sensible, imaginatiu pero
sobretot generós, valorat per tots els que tingueren la sort de conéixer-lo,
senzillament com a “Bartolo”.
Des de ben menut, apunta maneres
intelectuals, fent honor al malnom de la família, per lo que son pare escomença
a donar-li lliçons en llengua castellana, per a continuar els estudis
elementals en les classes de na Hermínia.
L'inteligència d'este chiquet, se
posa molt pronte de manifest i no faltà gent adinerada del poble que se brindà
a costejar-li els estudis, en tal que no se malograra. Inclòs el vicari de la
parròquia de Sant Miquel, li planteja a la família, la possibilitat d'ingressar
en el Colege de Burjassot, quan el chiquet tinguera l'edat corresponent. Esta
proposta no és ben rebuda per son pare, que no és partidari dels internats i
manco d'ambient religiós.
No obstant, els pares seguixen
animant-lo en els estudis, perque veuen molt clar un futur brillant per al seu
fill. Per tant, quan acaba els estudis primaris, no te mes remei que continuar-los
en la capital, en l'institut Lluís Vives de Valéncia, on escomença el primer
curs, contant en apenes dotze anys d'edat.
A pesar de sa curta edat, cada
dia viajava a Valéncia en tramvia, el mig més habitual del moment. Partia per
lo matí, carregat en els llibres i la coixinera que sa mare li preparava en una
pataqueta per almorzar i atra per a dinar, i estava de tornada després d'acabar
les classes per la vesprada.
En eixos anys, ajudava en les
faenes de casa, una chica que va vore nàixer a Bertomeu, i que preocupada per
les anades i vingudes del chiquet, li parla d'ell a un cosí seu que donava
classes de treballs manuals en el prestigiós Institut-Escola, el qual es pren
tant d'interés, que inclòs fa les gestions oportunes per a que siga admés com a
intern.
Estes gestions no són ben rebudes
per son pare, que de nou s'opon a l'internat. Pero aprofitant unes noves
disposicions acadèmiques que permeten acollir-se a l'anterior pla d'estudis,
Bertomeu ingressa en l' Institut-Escola.
En esta institució demostra la
gran capacitat intelectual que ell te, ya que, en un sol any cursa l' ingrés,
primer i segon de bachillerat, continuant en este centre, els estudis de
bachillerat, que estan marcats per la gerra civil espanyola.
Encara que llunt del front, va
patir com l'immensa majoria dels valencians, les conseqüències d'este
enfrontament. Hi havia que matinejar i acodir primer que res a les coles per a
conseguir aliments i després a l'Institut-Escola per a seguir estudiant el
tercer curs de bachiller. A l'ombra de l'Institució Lliure d'Ensenyança,
Bertomeu adquirix una bona formació intelectual i cultural que va des de les
ciències misterioses fins a la física atòmica, que mai assecia el desig de
coneiximents. Se li desperta l'inclinació per la filologia, pero al mateix
temps, fa mossa en ell el llaïcisme de l'institució que junt a l'influència de
son pare conseguixen que siga un jove sense fe en Deu, pero sense assossec i
pau interior.
No obstant seguix sent un jove
natural, alegre i sociable, al qual professors i alumnes admiren i volen.
En la lliteratura descobrix tot
un mon de possibilitats per a poder expressar els seus sentiments i és la
poesia l'instrument idòneu que utilisarà per a poder plasmar de forma fluïda
tot lo que sent, lo qual va conseguir perfectament, ya que la llectura i
l'anàlisis dels seus poemes nos permeten conéixer en profunditat la seua ànima.
És en el curs acadèmic de
1937/38, estudiant 4º de bachiller, als quinze anys, quan escomença a escriure
els primers poemes, que queden plasmats en un quadern escolar, que ell titula: I Poemas Poesías.
En el curs 1938/39, veu la llum
un segon quadern, el títul: II Poemas
Poesías. Està en el 5º curs de bachiller, en l'Institut-Escola, pero com l'u
d'abril del 39 es dona com a finalisada la guerra civil, al estar Valéncia en
la zona republicana, queda interromput el curs acadèmic.
Per este motiu, Bertomeu te que
convalidar tots els estudis que ha fet en estos tres anys de guerra, mijan uns
exàmens que li van permetre continuar el 6º i 7º de bachiller en l'Institut
Lluís Vives de Valéncia.
Els professors d'un i atre centre
veuen ràpidament el gran potencial que ell te, i no dubten en brindar-li el seu
soport i l'assessorament necessari per a facilitar-li els estudis, amprant-li
llibres i convidant-lo a conferències, puix valoren en gran mesura tant la seua
inteligència com la capacitat per a detectar qualsevol manifestació de bellea.
És precisament eixa capacitat per
buscar la bellea, lo que fa que Bertomeu freqüente els concerts que oferixen la
Societat Filharmònica i la Simfònica de Valéncia, ya que és un gran amant de la
música, fins a l'extrem que en un debat entre jóvens, on se plantejava la
superioritat entre la música i la poesia, Bertomeu no dubta en decantar-se per
la primera.
Estava entre els seus proyectes
estudiar piano, pero es va conformar en la guitarra, lo qual li va permetre
formar part de la tuna universitaria. Ell i la seua guitarra eren el centre
d'atenció i l'anima de qualsevol tertúlia o una simple reunió d'amics.
Havia escomençat el sext de
bachiller en l'Institut Lluís Vives, el curs de 1939/40 i seguint la llínea
poètica, escriu un nou quadern que titula: Nueva Poesía. Acaba el curs en la
calificació de Matricula d'Honor.
L'últim curs de bachiller estigué
marcat per la malaltia. El sèptim curs no tingué més remei que preparar-lo la
major part des de sa casa, ya que una bronquitis tuberculosa, (de la que va
sanar) el va mantindre prou de temps en el llit, per lo que li tingueren que
donar la dispensa escolar, i l'examen final en
lloc de juny, el passaren al més de novembre de l'any 1941.
A pesar de la malaltia, no deixa
d'escriure i és en est'any quan prepara la primera Selección de Poesías, en ella recull poemes de Poemas y Posesías I y II, Nueva Poesía i atres solts dels escrits
entre els quinze i dèneu anys.
Estan arreplegats en dos quaderns
escolars rallats. Són vintihuit poemes de l'adolescència, pero que apunten fins
als temes centrals de la poesia de Bertomeu, que sempre va en busca de la
bellea, el amor a la naturalea i a la vida. En estos poemes se capten els
primers encontres sentimentals i sexuals. Pero també s'aprecia negació i al
mateix temps afany de transcendència, insatisfacció de somis de felicitat i
plenitut, ya que, tal i com senyala Carlos
Bousoño, tota la seua obra és una poesia biogràfica.
Cal destacar un breu i revelador
apunt, que el 28 d'agost d'este mateix any escriu en el quadern Nueva Poesía, al peu dels seus poemes: El hombre es un animal que no se resigna a
serlo. No quiere aprender la palpable
lección de la Naturaleza que le muestra cosas que son y que desaparecen...No
puede concebir que nazca y viva para luego morir, como todos los seres, y como -impotente aún- no puede detener la implacable
muerte, ha creado vidas y paraísos para el más allá, para suplir a la sencilla
nada que le espera y que él ve, en su deseo de perduración, espantosa,
inconcebible.
Pertanyen als últims cursos de
bachiller, alguns esbossos i apunts en prosa que no desenrollarà pero tampoc
destruirà. Este és una costum característica de Bertomeu, que no trenca ni tira
mai res, proba d'açò son els poemes dels quals se conserven fins cinc versions,
escrites en espais de temps importants.
Al acabar l'últim examen de
bachiller en l'Institut Lluís Vives,
en la primavera d'hivern de l'any 41, Llorens ingressa en l'Universitat
Lliterària de Valéncia, que estava situada en el típic carrer de la Nau.
Pronte destaca per les seues dots
intelectuals, per la capacitat de fer amics i el poder de convocatòria entre
els estudiants. Continua com abans sent el centre d'atenció en totes les
reunions estudiantils, on en guitarra o sense ella, anima qualsevol tertúlia,
en eixa alegria natural que contagia a tot el que està prop d'ell.
Ràpidament passa a formar part
activa, junt atres alumnes de la revista lliterària SAITIBI, (noticiari d'història de l'art i
arqueologia. Orgue del llavoratori d'arqueologia i ciències auxiliars de la
Facultat de Filosofia i Lletres de l'Universitat Lliterària de Valéncia)
assistint a les reunions quinzenals del comité de redacció que presidia el
professor Ballesters.
És practica habitual de Bertomeu,
eixercitar-se en la traducció del llatí medieval, per lo que les visites a l'Archiu del Regne eren prou continues
i per supost al igual que en els anys de bachillerat, seguia assistint
periòdicament als concerts de música.
Tots estos recorts, la
rememoració d'eixos temps tant feliços, queden arreplegats en els escrits del
28 de novembre de 1947 de Vicente
Fontavella: “Recuerdos redactados
tras la muerte de Lloréns”.
Bertomeu ha afrontat el primer
any de carrera de Filosofia i Lletres en gran entusiasme, i compagina els
estudis en la poesia, per lo que en el segon trimestre del curs, es dir en el
més de giner de 1942 comença a escriure els últims quaderns escolars: Poemas cotidianos. Corresponen a un
propòsit d'escriure un poema diari, pero esta disciplina fon abandonada en el
més d'abril. Tenen escàs interés poètic, pero cal destacar per l'interés biogràfic,
el del dia 9 de febrer: Hoy he desligado
el espíritu del cuerpo. / Uno ha ascendido
rápido hacia el cielo / de lo bello, / el otro ha descendido gravitando hacia
el suelo / de la carne y el sexo....
Acabat el primer curs i des d'el
més de juliol fins al més de novembre escriu lo que ell denomina Poemas con poco papel, ya que, tots
ells, els casi doscents, estan escrits en fiches.
Afronta el curs acadèmic 1942/43,
el segon que junt al anterior són els comuns en la carrera de Filosofia i
Lletres, i te la gran sort de ser alumne del jove mestre Dámaso Alonso, a qui
no li passa per alt el gran potencial que te i la gran promesa de futur que en
ell adivina.
En el primer semestre de 1943
escriu Versos elegíacos i Desde la
sombra, al que subtitula Elegías de
Adam Sthäler.
En el mes de juny de 1943 te que
realisar l'examen intermig: opté com a calificació Matricula d'Honor, i en
acabar te un deure que complir en la pàtria “el servici militar”, que per ser
estudiant pot optar per fer en els mesos de l'estiu les “milícies
universitàries”, així que Bertomeu, no te més remei que viajar cap Andalusia,
puix el destí militar del jove està en el campament de Chapas, en la localitat
de Marbella.
En tall de no desaprofitar el
temps, prepara un poema que decidix presentar-lo a un concurs lliterari de la
localitat: La vuelta de las carabelas,
i ell el presenta baix el lema La Honra
Mayor de la Cristiandad. Hi ha que dir que no guanya cap de premi, ni
tampoc recupera ningun vers en seleccions posteriors. Lo que si destaca és la
composició de la lletra festiva per a la música que acompanyarà a les classes
de gimnàsia. La font d'inspiració fon una plaga d'alacrans que va patir el campament
i el títul la Canción del Alacrán, que tots els milicians tararejaven en gran
entusiasme. Entre el concurs, la cançó de l'alacrà i els passejos tant típics entre
els militars, buscant companyia femenina per a cortejar, passa l'estiu; acaba
la primera tanda de milícies i de nou a incorporar-se a la vida estudiantil.
El temps que havia passat llunt
de la família i de la terreta, és la musa inspiradora de gran part de Canto en
el Sur.
L'estiu del 43 és molt productiu,
ya que, per primera volta, fa una breu edició ciclostipada del primer llibre de
poemes Alfa Trémula, que te algunes
influències dels mestres Juan Ramón, Lorca, Machado, etc. Arreplega poemes de Selección de Poesias (1941), Poemas cotidianos (giner-abril de 1942),
Poemas con poco papel
(juliol-novembre de 1942), Versos
Elegíacos, Desde la Sombra, Elegías de Adam Sthäler (giner-juny de
1943), Canto del Sur (estiu de 1943)
i atres solts.
És un conjunt d'eixercicis que se
medixen en metros i estrofes tradicionals com romanços, dècimes, i sonets. De to
romàntic i temàtica dispersa, se adivina la preferència del poeta per el sonet.
Este llibre és el menys personal
de la seua obra i no deixa entrevore la crisis personal que ya viu i que estarà
present en el restant de la seua poesia.
En octubre de 1943, comença una
nova etapa per a Llorens, ya que, l'Ajuntament de Valéncia, li concedix una
Beca de la Bossa d'Estudis, per lo que partix cap a Madrit, on el dia 20 se
matricula de Filologia Moderna, fixant la seua residència en el Colege Major
Cisneros.
Com en anteriors institucions,
pronte destaca entre els primers alumnes de la seua classe i a ningú escapa la
gran inteligència que el jove te. La sort fa que trobe de nou en el seu camí,
al professor Dámaso Alonso, en el qual inicia un intensa relació, que li fa
somiar en ser el seu colaborador quan acabe els estudis.
Pronte apareix el caràcter
jovial, alegre i noble, que de nou i una volta més, continua sent el centre
d'atenció de tertúlies i debats sobre qualsevol tema cultural, ya que, emana un
atractiu personal, que acompanyat de una senzillea i un brillant i atractiu
talent, que fa que tant els companyers com els professors l'admiren i
l'elogien.
En un grup d'amics estudiants,
freqüentaven reunions lliteràries que es celebraven en casa de Vicente Aleixandre. Entre els
companyers de curs destaquen Gaos, Castillo Puche, pero sobre tots i per
dalt de tots Carlos Bousoño, al qui
li professa una gran amistat que és reciproca per part de Bousoño.
És Carlos qui millor nos pot
contar totes les aventures i desventures madrilenyes de Lloréns, que figuren
escrites en els prólecs de Secreta Fuente
i Antología Poética:
“Paseábamos
con toda la frecuencia que las clases nos permitían, por los pasillos de la
facultad de Filosofía y Letras. Ambos éramos alumnos del tercer curso y
aspirantes a filólogos... Nos unía la misma vocación poética, y discutíamos con
mucho más calor la belleza de un verso que la pérdida de las consonantes
intervocálicas... Él compartía con otros dos muchachos el primer puesto en las
clases, que nadie se atrevía a disputarles.
Los dos
sentíamos una profunda admiración por Dámoso Alonso, nos fuimos aproximando
mucho a él y de él aprendimos método y humanidad... Y el común respeto y amor
por el maestro y, quizá sobre todo, el goce que nos proporcionaba la poesía,
nos acercó cada día más, uno a otro, a los dos fervientes discípulos.”
Figuren datats en decembre, alguns poemes que tenen escrites al
peu unes anotacions interessants:
El dia 16: ¡Qué malo es
esto! / ni tiene sentido / ni tiene sonido / ni quiere decir nada / ni lo dice
/ -quede como ejercicio y muy malo.
El dia 21: Este ensayo de
lira con una rima interna en el último verso, tiene una especial sonoridad. Es,
creo, más acabada que la de Garcilaso porque en el último verso reúne las dos
rimas de la estrofa; sin embargo, tiene -y esto puede ser un defecto- un ritmo
que recuerda al pie quebrado, al sonar esa rima interna. Escribiremos alguna
así, a manera de ensayo.
El mateix dia 21, al peu d'una
endecha escriu: ¡Qué malo!
Per eixes dates ensaja una
estància i pareix ser que en esta dona com acabats els eixercicis estròfics, en
avant escriurà bàsicament vers lliure i sonets i els comentaris al peu dels escrits
se referiran més al contingut que a la forma.
La seua poesia se tornarà més
personal i intima, ràpidament densa i madura, tal volta per la situació
interior que viu.
José Julio Cabanilles, en l'introducció del llibre Antología
Poética, diu d'ell: En tiempo muy
breve logró realizar Lloréns lo que otros poetas han tardado años.
Des de començ de 1944, se farà
cada volta més evident la lluita interior que Lloréns viu diàriament. Són dos
realitats desijos i somis, que s'enfronten i que se reflexen en els seus
versos. Desijos: que relaciona en
passió, pecat, carn, indignitat personal, utilisant les metàfores com lianes,
sanc, terra, fanc, obscuritat, nit, abisme... Somis: que relaciona entre ideals jovenils de realisació i anhel de
Deu, utilisant metàfores com llum, gràcia, altura, font, estrela, alba,
aurora... Segons els dies, estarà marcat per una o atra passió, que li crea
confusió, caminant en ombres fins a la llum.
En els huit primers mesos del 44,
escriurà sense cap interrupció, al marge del lloc on s'encontre, estiga
estudiant o fent les milícies universitàries, agrupant els poemes per
temàtiques comuns.
Entre giner i febrer escriu Babel. La primera part del poemari, són
romanços i cançons que recorden a Alfa
Trémula. La segon part, te casi trenta sonets i de la major part d'ells, hi
han varies versions, i en dos fins a cinc.
El primer sonet, Babel, li dona nom al poemari i en ell
es reflexa les ansies d'alcançar el cel i el sentiment de derrota.
El segon fon seleccionat per
Bousoño, per al llibre Secreta Fuente.
És el poema més comentat per Llorens, conforme li donava forma. Les quatre
primeres versions foren escrites en estes dates, al peu de la segona, escriu: No está bien conseguido, ni mucho menos.
Algún día intentaré retocar esta primera
versión. En la quarta escriu: Nada,
se queda sin decir lo que quiero… La quinta versió escrita en 1945, fon la
que li donà nom al poema: Presencia de mi
muerte.
En la tercera part predomina el
vers lliure i te poemes molt vigorosos. Un d'ells se titula Bajo el signo de C. Bousoño, que és com
una oració: ¡Qué esperas, di! / ¡Trúncame
la columna vertebral que me yergue / para que muerda el polvo / como serpiente
inmunda! / ¡Húndeme ya! / ¡Pero quede una sombra gimiendo entre / tus manos,
-pobre alma, ruina sucia- y no la dejes!
Entre febrer i març, escriu un
nou poemari, Cadenas de mi vida,
escrit en vers lliure, que reflexa l'estat d'ànim del poeta. Està subtitulat Poemas de la vida en cadenas, fa
referència al encadenament de cada estrofa a base d'iteracions que resulten
forçades, pero que abandona conforme va alvançant el poemari.
En esta mateixa data, comença el Poema de Adán, que és un gran proyecte
en vers lliure. Per a tal menester arreplega notes i prepara un pla de tota
l'obra que abarca des de la creació de l'univers fins a l'expulsió del Paraïs.
El poema avança lentament i al
peu del vers 216, Lloréns anota: En
conjunto, lo que va escrito resulta pesado. Abandona l'escritura, tal volta
perque pensa que necessita més preparació teológica. De nou en el més de juny
intenta una segon versió més breu, pero després d'escriure 58 versos,
l'abandona definitivament.
A finals de març i principi
d'abril, impregnat per l'inici de la primavera, Lloréns escriu Poemas de adolescencia. És un breu
poemari que comença en dos sonets a la Amada
adolescente. El poeta recorda les seues ilusions de joventut, que ara són
sols somis, que el conduïxen a la desesperança i a l'acceptació de qui no
espera vore-los fets realitat, pero sense renunciar a d'ells.
Els últims poemes de Poemas de Adolescencia, els escriu en
Catarroja, ya que passa en la seua família dels vacacions de la Semana Santa.
Impregnat de l'ambient religiós propi d'estos dies, l'inspira escriure dos
Saetas. Complint una tradició familiar, Bertomeu acompanya a sa mare als oficis
religiosos de la semana i al escoltar el Sermón de las Siete Palabras, queda
tremendament impressionat per una de les frases que escolta: Como
cae el rocío de un árbol, así caía la sangre de Cristo del árbol de la Cruz,
fins al estrem, que l'anotarà al peu d'un dels poemes que escriu al día següent
huit d'abril, Sonetos a Jesucristo.
Encara que este breu poemari te
com a subtítul Cuatro sonetos sacros,
en realitat són set: dos en l'identificació A, dos en B, uno en C i atre en D,
l'últim escrit cinc dies després, no porta ninguna identificació. Quatre d'ells
varen ser revisats per Lloréns en 1945 i seleccionats i agrupats en els Sonetos de Amor Divino, per Carlos
Bousoño per al llibre Secreta Fuente.
En la llectura de estos poemes se
palpa com Lloréns veu encarnat en Jesucrist (home) tots els seus somis
personals, un ideal humà, eixample d'auto-redenció, home perfecte per el que
valdria la pena donar la vida. Pero no és encara Deu, Humà i Diví, Redentor
d'homes. Continua entre ombres, i els poemes nos transmeten la profunditat dels
seus somis i la desolació per el seu coneiximent. No és totalment incrèdul,
perque dels seus somis advertim els desijos de creure, reclamant la falta de llum,
en definitiva la fe.
Abril i maig del 44, és el temps
que dedica per a un nou poemari frustrat: Hojas
sin árbol. Estos sis poemes no tenen prou estructura per agrupar-los, en
uno d'ells que canta un encontre ocasional en una desconeguda, te al peu un
comentari en prosa tan romàntic com artificiós. De nou el debat interior, entre
un enamorament passional, que al mateix temps detesta perque li falta la
dimensió espiritual que perseguix anhelant.
Arrematant maig, baixa el ritme i
fa un chicotet paréntesis, que reobri en el més de juny, en magnífics versos a
on apareixen tots els temes centrals: els desijos. En ells se reflexen: la
vivència de la pròpia misèria, l'intuïció de Deu, la cridà sense resposta
aparent, encara que la veu va prenent cos i fonament. És conscient del
creiximent en calitat que s'ha operat en estos Sonetos de otra orilla.
Acaba el curs i en els exàmens
finals, opté calificacions extraordinàries, que li permeten quedar lliure del
pago dels drets acadèmics per a la matricula del curs següent, lo qual és molt
important tenint en conte la delicada situació econòmica familiar.
I en l'estiu de nou el deure en
la pàtria, l'obliga a traslladar-se a Ronda (Màlaga), per a realisar el segon
campament de milícies universitàries, coincidint en varis jóvens de Catarroja.
No obstant, serà un estiu de soletats i absències que marcaran els dos poemaris
de sonets que va escriure.
Fuga, en el més
de juliol, que és un cant a l'absència i lluntania de l'amor. Pero a finals de
juliol contempla una nova forma de vore la vida, en la que l'amor que tira en
falta, apareix com desig envilidor, que du de nou a la fuga de si mateix, a un
desterro sense esperança.
Novament apareix la tensió entre
el amor degradant, l'aspiració fins a l'altura i el desale, que estarà present
en el més d'agost i en tot el poema Tránsito
por la tierra, en els quals i per primera volta en els seus poemes se
dirigix directament a Deu.
Mírame tú; tus ojos misteriosos
cuya inmensa pupila me rodea
son la luz ideal que me sostiene.
La nota que figura al peu d'este
últim poema -De guardia en la “línea caimán”-
denota l'extrema soletat que experimenta el poeta.
En pocs mesos la situació
interior se despulla de lo accessori per a centrar-se en lo més essencial de la
seu esgarrada intimitat, al mateix temps que els versos guanyaven en
profunditat i creixien en calitat. Per este motiu, Carlos Bousoño, va
seleccionar una gran quantitat de versos escrits en eixe estiu, per al llibre Secreta Fuente.
En els mesos de setembre a
novembre, escriu poc, tant sols una breu serie, que dedica a un amic que ha
mort mentres ell estava fòra, i varis poemes solts que reflexen una situació
anímica similar a la d'agost.
Acaba les milícies i se prepara
per afrontar l'últim curs de la carrera. Gestiona la beca del Colege Major Cisneros, demanant els
certificats pertinents als professors de l'universitat.
A principi de novembre, escriu
uns pocs poemes en valencià, que junta baix el títul Racó sense veu (en la meua parla). És un poemari que pronte
abandona, per a començar a finals del mateix més un nou conjunt, Poemas, que escriu lentament en varis
mesos i que arreplega versions de poemes ya escrites. Mentres la melancolia i
la nostàlgia el dominen. Llunt del seu amor, que ya dona com a perdut encara
que perdura viu en el recort, va quedant arrere el mon de desijos i d'abisme.
En Nadal, se troba molt abatut,
com si tot el mon se li vinguera avall.
Comença l'any 1945 i tant en
giner con febrer, és una prolongació dels sentiments que l'acompanyen en els
últims mesos, no veu ningú camí, per lo que alça de nou la veu al cel com un
titubejant reproche i rendida petició:
¡Dadme la luz! ¡Señor, abre mi noche,
amanece, ilumina con tu aurora
esta noche apagada!
Més tart, després d'una llarga
transformació, d'anar avant i arrere, en la que s'ha despullat de somis i
s'apropiat dels seus desijos, en la que ha quedat nuet davant de Deu, aplega al
fi del llarc camí. Les seues cridades, eren respostes a una crida interior.
Res el distrau, sols espera una
resposta, encara que en la seua desolació ya no espera res. Per això accedix a
la proposta del pare Aguilar,
dominíco i capellà del Cisneros, que tantes voltes havia escoltat les seues
confidències i desvels, d'assistir junt ad ell als eixercicis espirituals,
encara que pensa que eixirà d'allí igual que entrarà, per lo que carrega en uns
quants llibres per aprofitar el temps.
El dia 3 de març, arriba a Villa
San Pablo, situada en Carabanchel Alto i quan comença els eixercicis
espirituals, de repent se fa la llum.
Des de la llum, l'alegria, la pau
que recupera, observa quina ha segut la condició per a escoltar en el fondo la
veu que tant anhelava escoltar.
En eixos dies, escriu un breu
poemari de quatre Sonetos de Amor Divino, en ells utilisa totes les metàfores des
d'una perspectiva inversa a lo que fins eixe moment havia empleat.
Més tart, el 21-11-45, escriu una
carta on conta esta transformació: Yo
tuve que decir en un soneto que brotó limpiamente de lo más sincero de mi ser,
en ejercicios espirituales: “¡Te tuve en mis entrañas sepultado, / tanto
tiempo, Señor, sin conocerte! / mas nuevamente en mí has resucitado...” porque
no podía imaginar su venida desde fuera, sino su libertad desde el corazón.
A partir d'ahí canvia d'actitut i
tracta de comprendre els plans de Deu per a secundar-los. Busca al pare
Aguilar, per a expressar-li lo que sent, te la certea de que és una cridà
personal al amor més ple, i d' esponsals en Crist.
El pare Aguilar creu que és una
entrega total a Deu, i li planteja ser dominic com ell i l'estudi de la teologia.
No obstant Lloréns, no s´hi veu de religiós, no pensa que Deu li demane deixar
el mon de la ciència i la bellea que l'apassiona, sino creu que el reclama tal
com és, en el seu treball i aspiracions profesionals, seguint com a cristià
corrent en la vida quotidina, pero vivint baix la nova llum, per lo que el pare
Aguilar l'orienta a conéixer el Opus Dei, que és una fundació nova, en la
voluntat de servir a Deu de la forma que ell planteja. Li recomana que visite
la residència universitària La Moncloa
que està dirigida per persones del Opus Dei, la qual és coneguda per a Lloréns,
ya que allí és on viu Carlos Bousoño.
Quan torna a Madrit, després dels
eixercicis espirituals, va a La Moncloa i pregunta. La resposta que coincidix
en lo que ell busca casi el supera: Cristo
redimió a toda la humanidad y con ella a toda la creación, el mundo entero está
convocado al amor de Dios; desde la misma creación Dios quiso que el trabajo
humano enlazara el cielo y la tierra y fuera el lugar donde los hombres se
encuentran con Dios, una verdadera vocación: no hay cristianos de segunda
categoría. Las personas que se entregan a Dios en la Obra, intentan hacer vida
propia esa llamada universal a la
santidad, y sienten la urgencia de dar a conocer la noticia que es nueva
por olvidada, a todas las personas del mundo, de todas las razas, de cualquier
condición social.
Lloréns deixa La Moncloa sentint
una gran commoció, ya que li han donat la resposta als anhels del seu cor. Pero
és ell qui te que prendre la decisió i saber si és este o no el camí.
La Semana Santa, està prop i
viaja a Catarroja, per a passar les vacacions en la seua família. En eixos
dies, visita en la residència Samaniego,
a Vicente Fontavella, un antic
companyer de la Facultat de Filosofia y de les milícies universitàries, que és
de l’Opus
Dei. En poques paraules li explica la seua conversió i les inquietuts que te,
lo que provoca una llarga conversació entre els dos.
Tres dies després visita de nou a
Fontavella i li comunica la decisió de solicitar l'admissió en l'Obra, este li
propon que escriga en eixe moment al fundador, demanant-li-la.
Lloréns dubta si fer-ho des de
Valéncia o des de Madrit, directament en La Moncloa. Varis dies després, el 27
de març del 45, en el despaig de la residència Samaniego, el filòlec i poeta,
escriu molt emocionat la carta de solicitut.
En eixes dates, escriu un nou
poema dedicat a la primavera, que comença el 26 i acaba el 28. Este poema te un
optimisme que no tenien els poemes escrits abans sobre el mateix tema. El va
dedicar a D. Félix García Blázquez, el qual li va contagiar l'entusiasme per la
filosofia.
Està en l'últim trimestre del
curs i Lloréns focalisa totes les energies per a preparar els exàmens finals,
al temps que inclou en les activitats quotidianes: missa, rosari, temps de
raonaments front al sagrari i dedicar al acabar el dia més temps per a cada
amic.
Escriu pocs poemes nous, pero
continua en la revisió i selecció de poemes, algú d'ells els envia a revistes
lliteràries, que comencen a publicar-los: Cisneros,
Proel (Santander), i Espadaña (León), que li va publicar la
primera versió de La noche, un dels
sonets de Tránsito por la tierra.
No tot és fàcil per al poeta, que
en ocasions reviu les antigues lluites, ya que, en la seua anima, no han
desaparegut les antigues tensions com per art de màgia. Els antics desijos
seguixen reclamant el lloc que han perdut. Estes són batalles que deurà lliurar
per a guanyar-les, com ho conta en una carta que mesos després escriu a un
amic: Hay ya “un hombre viejo” y “un
hombre nuevo”. Pero siempre es el
mismo hombre el que siente, el que ama y el que piensa.
A passat estos últims mesos
estudiant molt, puix te previst treballar en Dámaso Alonso, i vol mamprendre
pronte la tesis doctoral. Acaba els curs en nota de Sobresaliente, lo qual li
permet optar al premi Extraordinari després de l'estiu. Es despedix del Colege
Major Cisneros, perque el curs següent te previst viure en La Moncloa.
L'estiu l'aprofita per a donar
començ a la tesis doctoral que vol encaminar-la sobre un estudi basant en la
fonètica de la llengua valenciana que es parla en el llac de l'Albufera,
arreplegant tot el material possible al respecte. En una estreta i pesada
barca, va visitant els pobles llindants, mantenint entrevistes i conversacions
en tots el peixcadors que tenen el llac com al seu mig de vida i sustent. Totes
les anotacions queden reflexades en una chicoteta llibreta de les que tenen en
el llom fil d'aram i que després servira com a consulta de treball.
Esta tesis quedarà incompleta, ya
que, en la primavera de l'hivern, farà acte de presència novament la malaltia.
La seua família li transmet els
desijos, de que com la carrera l'acabat en bones notes, se quede com a
professor en Valéncia, allí podria guanyar diners i no fa falta que torne a
Madrit. Esta proposta ix des del carinyo, pero també des de la situació econòmica
que patixen. Son pare ha deixat el treball de sastre, perque no te prou
ingressos per atendre les necessitats familiars i actua com a corredor de
finques, que li permet viure en cara que siga passant molts apuraments, i te
que demanar amprades cinc-centes pessetes per a que son fill viage de nou a
Madrit.
Bertomeu sospesa la situació
familiar, pero el examen per al Premi Extraordinari i els plans professionals
que mesos abans ha forjat, fan que torne a finals d'agost a la capital, pero en
el firme propòsit de conseguir per tots el mijos el propi manteniment, ya que
queda molt de temps per a rebre l'ajuda econòmica de la beca del Ajuntament de
Valéncia. Pronte troba treball en una acadèmia i compagina les classes en la
preparació de l'examen per al Premi Extraordinari.
Arriba a La Moncloa, quan la
major part dels residents encara estan de vacacions, pero te l'oportunitat de
entaular una bona relació en els que ya estan vivint allí. Pronte i al igual
que ha passat en tots el centres docents en els que ha estudiat, la seua
personalitat els captiva des del primer moment. La simpatia, la conversació
amena, la facilitat d'improvisar, la bondat i generositat en que tracta a tots,
fan que els més joves, competixquen per ocupar un lloc en la taula del menjador,
junt ad ell.
Quasi ningú li dona importància a
l'afonia que molt sovint patix. Pero a pesar dels esforços que fea per portar
una vida normal, cada volta en més freqüència tornava de l'acadèmia molt cansat,
lo que l'obligava a gitar-se un poc en el llit. No dona més de si, per lo que
apenes escriu poemes.
Poc a poc van acodint tots els
alumnes, l'activitat acadèmica torna a la normalitat, i Lloréns espera en molta
alegria al gran amic Bousoño, en el que compartix ilusions i aficions, en ell
està molt a gust, pero això no l'impedix que estiga preocupat per ell, i així
li fa vore l'influència negativa que rebé del grup lliterari en el qual se
reunix en casa de Aleixandre.
En els primers dies del curs se
presenta una proposta lliterària en La Moncloa: representar una paròdia de Don
Juan Tenorio, l'ú de novembre. Lloréns colabora tant en la redacció com
en els ensajos, on te el paper principal.
No se conserva cap de copia, i
ell la considera efímera, creada per a fer passar bons moments als demés. Ho
paga car, perque te que fer un gran esforç, no sols perque l'examen està prop,
sino perque encara que ell no vullga, te que admetre que cada dia està pijor.
Li fa mal el pit, pero procura que no ho note ningú, parla en dificultat i en
un to baixet, porta sempre una tovalleta al coll i conté en lo possible la tos.
No més als dirigents de la residència els conta el mal presagi que te, ya que,
esta situació rememora la patida apenes fa cinc anys quan va estar malat de
bronquitis tuberculosa.
La representació del Tenorio, va
ser un èxit, pero queda agotat i li costa molt recuperar-se, els síntomes ya
són molt evidents i s'escampa el rumor per la residència de que Bartolo està
molt greu.
El mege li diagnostica
tuberculosis, pero ell, trau forces de on no hi han fins al dia 12 de novembre
i se presenta al examen en unes condicions precàries de salut i en calentura,
per lo que no te massa esperança segons escriu dies després: Acabo de hacer el examen para el Premio,
aunque lo veo dificilillo por no decir imposible y de cuando en cuando miro
hacia arriba... “A Dios rogando y con el mazo dando” ¡Qué le vamos a hacer!
La situació se va agravant i no
te mes remei que prendre la decisió de deixar les classes i per tant pert els
ingressos econòmics, al igual que és conscient que no deu seguir en la
residència d'estudiants, patint una malaltia contagiosa. L'única eixida és
tornar a casa dels pares.
El dia 22 de novembre viaja a
Catarroja, deixant darrere d'ell una fonda tristor entre els que viuen en La
Moncloa, encara que Lloréns procura estar animat i els anima en la promesa de
tornar pronte.
Bousoño està desfet, i els dos
amics es despedixen sense saber quan es tornarien a vore.
Una volta en Catarroja, el dia 23
de novembre, visita a dos meges en Valéncia, el doctor Llopis Llorente, especialiste
del pit i el doctor Lloret Papí, que és otorrino. Els dos donen odres molt
severes i que te que complir al peu de la lletra. Te que permanéixer en el
llit, res de faena, ni tant sols llegir i silenci, no pot parlar res. Estant en
el llit, s'entera de que Rodolfo, un companyer de Moncloa també està malalt i
que l'han portat a Fuenfría.
Pocs dies després escriu la
primera d' una curta serie de cartes al director de la Moncloa. Lloréns oferix
a Deu les seues molèsties insignificants per la llavor d'apostolat del Opus Dei
i per el Pare (este terme l'utilisa referint-se a Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador del Opus Dei, i que en
eixos moments tenia 44 anys).
Als pocs dies, te una visita
inesperada, que l'ompli d'alegria, quan en la porta de l'habitació veu a Don José María Hernández de Garnica, (un
dels tres primers membres de l'Obra que foren ordenats sacerdots en 1944, i que
visita freqüentment a Lloréns mentres dura la malaltia, viajant des de Madrit).
El dia 15 de decembre, escriu a
Madrit una carta curta pero esperançadora: He
engordado algo. Las molestias de la faringitis han disminuido bastante. Los dos
últimos días no he tenido ni pizca de fiebre. Parece que vaya bien, gracias a
Dios. Explica a continuació el seu estat d'ànim i en que passa el temps.
Passats uns dies escriu una nova
carta en la que confirma lo escrit en l'anterior.
Està complint fidelment les odres
dels meges, a excepció de les visites perque sempre està dispost a rebre als
amics i coneguts que volen visitar-lo. Molt sovint venen de Samaniego i en les
vacacions des de La Moncloa.
No pot parlar perque ho te
prohibit pels meges, pero ell se les ingenia per a fer-se entendre per el
demés. Per a tal menester, gasta un pissarreta on escriu en poques paraules
respostes ingenioses i que la majoria de les voltes van acompanyades de gests o
de mímica, la qual se li dona molt be, per tal de contestar a les preguntes
dels visitants. Pero com moltes de les preguntes se repetixen en molta
freqüència per les distintes persones que van a vore-lo se dedica a fer unes
fiches en les contestacions que aprofiten per a la majoria d'elles.
Ademés de les contestacions,
estes fiches les gastava per a fer una classificació de tipo de visites de la
següent manera.
Visita
modelo: Es la que cuando se va no me deja como regalito unas cuantas décimas.
No fuma. Habla a media voz. Sonrie y no pregunta nada. Es breve, simpática y
hasta cuenta algún chiste, de los buenos, que me hace un poco de gracia. Y
promete volver pronto y lo hace.
Nota bene.
Hay una clase de visita modelo que trae hasta turrón, ejemplo digno de
imitación; con perdón.
Trucos para
los pelmas: ¿Sabe lo que usted debe significar reposo absoluto? Estarse en la
cama, quieto y tendido. No hablar. No escribir, usando la pizarrita solamente
en casos inevitables. No pensar (sino en la curación). No leer. Olvidarse de
todo. No recibir visitas de más de 5 minutos y nunca “hablar” con ellas, sino
oír.
Atres fiches les dedica per a
escriure alguns chistes.
Mentres tant, apleguen els
nadals, les visites s'incrementen, pero entre elles destaca la de Vicente
Fontavela, que encara que residix en Madrit, torna a Valéncia per a passar
estes festes. La visita li resulta molt amena, puix manté conversació per mig
de fiches i pissarra i acaba amenisant-la tocant la guitarra, ya que, sap que
Fontavella al igual que ell, és un gran amant de la música.
Arropat per l'esperit nadalenc,
escriu un villancico al que li posen música dos amics.
En els últims dies de l'any,
patix una recaiguda i és necessari acodir als dos especialistes, pero a pesar
de que els dos li donen ànim, li resulta molt estrany que tant sols el Dr.
Lloret, li ha receptat un tractament sintomàtic per a la gola.
El dia 1 de giner de 1946, escriu
a Madrit, en ella els informa de la recaiguda que ha patit, de la que ell fa
responsable a un refredament. Els informa que al sendemà dia 2 per lo matí
tenia que visitar als dos meges i que espera que diguen que per al mes de març
ya estiga funcionant.
Aplega la nit màgica dels reis macs,
i estos no se fan esperar. Tant de La Moncloa com de Samaniego, apleguen els
regals i es produïx una coincidència: dels dos llocs envien una flauta per a
Bartolo. També aplega una image de la Verge emmarcada, que posa en la tauleta,
i un gosset molt graciós que meneja el cap, la cola i les pates i que fa “gosseries”,
per no dir moneries i fon l'inspiració d'una chicoteta comèdia que titula la Perromaquia. Quan van les visites a
vore-lo, els convida a llegir-la i ell la representa acompanyat del gosset.
El dia 9 de giner, escriu una
nova carta a Madrit, en ella els conta la visita als meges, pero no els fa
participes de la sospita que alberga. Els conta també els regals que ha rebut
dels reis macs.
El dia 14 contesta a l'última
carta que havia aplegat de Moncloa:
Habéis estado
de Ejercicios. Me hubiera gustado, sí. Me hubieran venido bien. Sólo una vez en
mi vida los he hecho y... ¡qué distinto, qué otro salí! Pero todo llegará.
¡Unos Ejercicios con el Padre...! ¡Debe ser algo tremendo!
Els presentiments sobre
l'evolució de la malaltia són cada volta més certers i en els moments d'oració,
vol vore les coses com Deu les veu. Els somis professionals i apostòlics, l'amor
per la bellea, per la vida... pensa que este era el camí que Deu li havia
reservat. Pero són les sospites i els presentiment els que li fan vore que
l'encontre definitiu en Deu està ya molt prop.
De nou és la poesia el mig per a
expressar el goig interior. El 17 de giner de 1946, escriu la que seria l'
última poesia: Canción del Agua Viva. És un poema d'amor sense ombres, ple de claritats, que accepta
gustos perque te com a meta final i com a força motriu l'amor de Deu. És un
romanç heptasílap, on reflexa vers a vers el procés de la seua ànima. Poema
místic, d'una madurea poètica que naix de la madurea espiritual i de la
progressiva resposta a Deu, que va de l'obscuritat a llum i de claritat en
claritat fins que no queda ninguna ombra en l'espirit. Pero lo que més crida
l'atenció ademés de la senzilla bellea, és la plenitut d'amor i d'alegria, de
la que Canción del Agua Viva és fidel
reflexe.
Mi amor se desnudaba Su
imagen intangible
a la orilla del agua, de
luminosa gracia,
a la orilla del cielo, vió
esfumarse, fundirse
junto a la fuente clara. entre
la viva plata
¡La fuente de agua viva de
aquella eterna fuente
secreta en la montaña! secreta
en la montaña.
-Mi amor se desnudaba -Mi
amor se reflejaba
a la orilla del agua. En
las ondas de plata.
Dejó las limpias prendas Dejó
mi amor la orilla
sobre las verde ramas y
se perdió en las aguas.
y deshojó las flores En
su eterna corriente
que tejiera en guirnaldas. murmura,
fluye, canta,
Se olvidó de los pájaros onda
entre vivas ondas,
que en la umbría cantaban, luz
entre luces altas,
del rumor de las frondas, cielo
mismo en el cielo
del beso de las auras, que
las aguas arrastran.
y en su puro desnudo
se contempló en las aguas.
-Dejó mi amor la orilla
-En su desnudo puro y
en la corriente canta.
junto a la fuente clara.
¡Oh fuente de agua viva
que en lo escondido mana!
-No volvió a la ribera
que su amor
era el agua.
El dia 20 de giner, Ángel López Amo, director de la
residència Samaniego, viaja a Catarroja. Era portador de males noticies, ya
que, dies abans havia parlat en els meges que tractaven a Lloréns,
interessant-se per ell, i la resposta no albergava cap esperança de curació,
que moriria en pocs mesos i en molt de sofriment.
La sorpresa fon, segons conta
Àngel, que el troba íntimament molt preparar per a rebre la mala noticia. Que escoltava
les seus paraules en el mateix somriure de sempre i que gesticulant vivament
donava a entendre que no l'importava més la vida que la mort.
Lloréns decidix no dir-los res
als seus pares, procurant alegrar i fer agradable la vida no sols ad ells sino
a tots els que estigueren al seu voltant.
Dos dies després de la visita
d'Àngel, el dia 22 de giner, escriu una carta al director de La Moncloa. És
senzilla, llarga i clara: Yo me lo
esperaba..........Estoy muy contento.Te dire primero lo más importante: Vino
Ángel L.A. El domingo a charlar un rato conmigo. Había estado en casa de los
doctores que me atienden. El Dr. Llopis le manifestó claramente i sin ambages
que...he tomado billete ¿sabes? Cuando
me dijo Ángel lo que había, sentí una sensación extraña, algo así como un
anticipo de lo que debe ser la dulce despedida del alma en el último instante.
Hasta me pareció que no pesaba y que me levantaba un poco de la cama. ¡Fue
curioso! No sé lo que querrá Dios de
mí. Su voluntad es la mía y gozosamente abrazaré
mi cruz. (Estes paraules recorden les escrites dos anys abans en el sonet Cruz i que després va revisar per
incloure-lo en els Sonetos de Amor
Divino.)
Otra buena
noticia: mi madre ha accedido por fin a que venga el Sr. Cura a darme la
comunión sin que nadie se entere, -“pero si puede venir sin tocar la
campanilla, madre...”- y hoy, justamente cuando hacía dos meses que no habia
recibido al Señor, he comulgado! ¡Qué alegría después de tanto tiempo saborear
al Amado! (Des d'eixe
dia, sa mare va consentir que li portaren la comunió tres voltes per semana).
La última
buena noticia: he recibido carta de Lagasca (és el carrer on residia el fundador de
l'Opus Dei i alguns dels primers membres de l'Obra, ademés dels que estaven un
breu temps de formació més intensa com era el cas en aquell moment de Vicente
Fontavella).
En dita carta anuncien una
pròxima visita i l'animen a que demane la curació a Isidoro Zorzano (ingenier
de l'Opus Dei, que havia mort fea poc).
Se lo voy a
pedir “como un loco”, a ver qué sale. Lo que pasa es que soy tan pobre persona que acaso no merezca que por mí ocurra nada
extraordinario.
Acaba la carta de forma
impressionant: Bueno se acerca la hora de
comer y habré de poner fin a esta carta. No os preocupeis por mí. En sus manos
estoy, ¿dónde mejor? Os recuerdo a todos y os abrazo fuertemente y casi con un
cierto aire de “enchufado” que debeis perdonarme.
El dia 24 de giner, una volta més
el visita José María Hernández de
Garnica, i el dia 27 és Josemaría
Escrivá de Balaguer, qui va a vore-lo, acompanyat de José María Irurita (el
qual nos descriu d'esta forma la visita): ...En
sus ojos se reflejaba un alma llena de gracia de Dios. Luego el Padre sacando
un crucifijo lo besó y dijo: me voy a quedar sin
crucifijo, pero tómalo. Él lo besó y lo puso debajo de la almohada y cogiendo
la pizarra escribió: ¿Sabía usted que le quería pedir uno? El Padre no contesta
nada. Se levanta y anuncia su partida y tras un fuerte abrazo le dice: Tienes
que estar muy alegre. Bartolo se emocionó.
Des de que se coneix el
diagnòstic, s'intensifiquen les visites i la correspondència des de La Moncloa
és més abundant, a les quals contesta en la mesura que pot, el 4, 15, 16 i 22
de febrer. En esta última explica que ha visitat al Dr. Rafael Bartual (un nou catedràtic de la seua especialitat i que és
el furor). Este mege ha confirmat el diagnòstic: un caso perdido. Las lesiones han evolucionado bastante. La
epiglotis está casi por completo destruída y la laringe también, las cuerdas
vocales profundamente corroídas.
Acaba la carta: a veces también me estristezco, pero nunca
es por mí, sino por mis padres (ellos nada saben del pronóstico), que tanto han
hecho por mí, por mis amigos. Después, cuando pienso en vosotros, una alegría y
una inmensa paz se adueña de mi espíritu. Porque como yo, sufrís, lucháis,
estáis cerca de Dios y sabéis que nada de lo terreno vale si no es para Dios, y
que la vida se trueca, no se corta.
Eixe mateix dia 12, escriu una
carta al Dr. Bartual, que este
conservarà molts anys. Mi querido Dr.
Bartual: le ruego acepte cariñosamente el pequeño obsequio que, en prueba de
nuestro agradecimiento por su atención y delicadeza, le envían mis padres.
Quiero yo, por mi parte en estas letras testimoniarle también mi afecto y mi
reconocimiento. Sé perfectamente de lo que se trata y la evolución que ha de
seguir el proceso hasta el final. Dios me ha dado con la enfermedad la
paciencia y la resignación suficiente para soportarla. Y para los que
afortunadamente creemos que la “vita mutatur non tollitur” no hay problema.
Mucho le
agradecería “ne dire pas rien a ma mère”. (“Pardonez moi ce mauvais français, mais ils vont lire ma lettre”).
El día 26 de febrer li escriuen
des de La Moncloa: Esta noche, Bartolo,
han llegado malas noticias tuyas. En realidad no sé si son malas: nos estás
dando una máxima lección de bien morir. Josemaría Escrivá li autorisa a
alvançar la seua incorporació a l'Obra, i Lloréns la realisa el 7 de març.
En eixos dies, una bona noticia,
carta de Bousoño, anunciant-li que donarà una conferència en l'Universitat de
Valéncia i podrà anar a vore-lo.
El dia 28, li contesta a Carlos: Querido Carlos, temía ya que tampco hoy iba
a poder escribirte, pero ha sido breve la visita y tomo la pluma por fin, para
enviarte un poco de mi alegría, pues me parece que la necesitas.
Estoy muy
contento hoy por varias razones: a) porque te escribo, lo cual siempre me llena
de alegría; b) por las estupendas noticias de tu carta; eres muy bueno, vendrás a verme (¿pero es posible? ¿podré
verte, hablar contigo el 25 de marzo? ¿y sólo ese día?), darás una conferencia
en la Universidad.
I per animar-lo, conclou: Estate muy alegre y ten fe en mi curación.
El 13 de març, és el seu
natalici, que se celebra en una discreta festa en la família. Chistes i
conversacions més llargues que compartix entre tots els que venen a
felicitar-lo, tant veïns, amics, com des de Samaniego. A tots ells els sorprén
i conforta en la seua alegria.
Apleguen les falles, i a pesar de
que patix una calentura de 39º, escriu una carta al Pare, per a felicitar-lo en
el seu sant. Que el bendito San José le
dé en su día el cumplimiento de todas sus intenciones y un merecido gozo
espiritual. Yo por mi parte ¿que voy a querer para mi Padre?...Quisiera
enviarle un poco de mi alegría, estar ahí para darle un abrazo, un beso... ¿que
se yo?
Després de la felicitació,
contiua la carta agraint-li que avançara la seua incorparació a l'Obra. Li
conta que sa mare, la germana i les ties fan la novena a Isidoro i acaba
dient-li:
Mándeme más
cosas por las que ofrecer algo que me sobra tiempo.
Que el Señor
le bendiga. Un fuerte abrazo de este
Bartolo.
El mateix dia de Sant Josep,
aplega un telegrama de Josemaría Escrivá:
Que sigas muy contento y muchos abrazos
de todos.
El dia 27 torna a enviar-li atre
telegrama, commemorant l'aniversari de la solicitut d'admissió en el Opus Dei:
Te
recordamos en este dia con todo cariño. El Padre te manda un abrazo y su
bendición
A finals de març, Bousoño viaja a
Valéncia, pero els pocs dies que permaneix en la capital, visita a diari a
Bertomeu. La primera volta el dumenge 24. Lloréns no pot amagar l'alegria que
sent i pronte se veuen immersos en una conversació i debat que recorda l'época
d'estudiants en Madrit.
Lloréns seguix pendent dels seus
pares, en tall d'animar-los els contava els plans que tenia per a quan se
curara. Els dia que volia estudiar i escriure molt. Tractà de convéncer a son
pare de que resara i li dia que gràcies al rosariet que ell resava li eixien be
els negocis. Sa mare que si que resava el rosari, ho fea moltes voltes junt ad
ell.
A mitat d'abril, aplega al
domicili familiar una emotiva carta del pare Aguilar, que ha tornat a Espanya,
després de passar un temps en Suramèrica:
¡Cuánto he
gozado, hijo mío, al saber el estado de tu alma! Me parece maravilloso recordar
ahora toda aquella historia de tu acercamiento a Dios en la cual tuve la dicha
de participar. Desde nuestras primeras entrevistas al llegar al Colegio hasta
la despedida cuando ya te veía volar hacia la Moncloa con ambiciones de más y
de mejor, es decir codicia de cruz y de cielo a las cuales el Señor parece
querer dar satisfacción antes de lo que esperábamos. Ya fueron días de cielo en
la tierra los vividos juntos en Villa San Pablo donde yo te invité con tanta
ilusión.
¡Cuánto
quisiera charlar ahora contigo sentado en mi silla ante el Santo Cristo que fue
testigo de tus confidencias... Quiero que te llegue el consuelo de saber que tu
ejemplo -obra de Dios en tu alma- está sirviendo a muchos de aliento y que no
dudamos de la eficacia de tu ayuda ahora y más aún en el por venir. Si las
circunstancias me lo hubieran permitido me tendrías fugazmente a tu lado para
que nuestras almas hubieran tenido el consuelo de sentir su unión con Cristo y
también nuestros cuerpos el último abrazo posible. Por ahora no lo veo
factible...Te testimonio en nombre de todos tus antiguos compañeros del
Cisneros un afecto incomparable...
Als pocs dies, aplega per fi la
primera part de l'ajuda econòmica anual de l'Ajuntament, que servix de consol a
Bertomeu, ya que eixos diners són destinats a l'operació de son pare, que patia
hernia i que encara que era urgent l'intervenció, havia segut posposta varis
voltes, debut a que la seua malaltia havia agravat la situació econòmica que
era prou precària.
Quan son pare va camí de l'hospital,
l'invadix una gran tristor, és conscient de l'estat del seu fill i creu que no
podrà vore-lo viu quan torne a casa.
La malaltia avançava ràpidament,
passava les nits en vela, mirant el crucifix i resant el rosari, i encara que
la fatiga estava deixant-lo extenuat, ningú li notava res, ya que, la seua cara
emanava alegria, de la qual contagiava a tots els que el visitaven. De lo que
si estava molt preocupat, era de les molèsties que ocasionava, pero sobre tot
se llamentava de les voltes que sa mare tenia que pujar i baixar l'escala que
comunicava la planta baixa en el pis on estava el seu dormitori.
A finals d'abril el visita
novament Vicente Fontavella, i esta serà l'ultima volta que el veu en vida.
El dia 1 de maig, viagen varis
des de Madrit que volen vore-lo. El troben en calentura molt alta, prop de 40º,
apenes se pot menejar, li ve justet fer senyes, aixina i tot, seguix alegre i
content com sempre.
Havia començat el més de maig (el
més de Maria) i Bertomeu vol tindre una rosa junt a l'image de la Verge que te
en la tauleta. Els seus germans Ramón i Paquita s'encarreguen de buscar entre
les cases del veïnat una rosa que fora de distint color cada dia. Els veïns ho
donen gustosos, ya que en tot lo poble seguixen l'evolució de la malaltia i se
llamenten del frustrat pervindre de l'estudiant, en qui havien depositat tantes
esperances.
Dia 3 de maig, escriu a La
Moncloa i entre atres coses diu:
Recuerdo
innumerables cartas... ¡qué gozo da leerlas, releerlas! Un mismo espíritu y una
misma sangre corre por todas ellas para alzarse hasta Dios.
Ah! Me ha
escrito el Padre Aguilar una carta muy maja; ya le contestaré; me quiere
mucho...
Carlos me ha
escrito dos cartas que aún no he contestado; que no desespere; otro día que
como hoy me decida, aunque vengan visitas y sueños y sudores le escribiré; pero
él que escriba...
El dia 15 de maig, escriu
l'última carta a La Moncloa:
¡Cómo
quisiera yo escribiros tan a menudo como llegan cartas de La Moncloa! Pero es
poco lo que de mí puedo deciros...
I lo que serà la seua despedida,
ho fa de forma senzilla, revelant la clau de l'alegria que l'acompanya en tota
la malaltia:
Siempre he
sido poco amante del dolor físico. Más bien creo que cobarde ante él. Sólo
ahora, que ya tiene sentido y empleo, me he ido haciendo a él, quiero aprender
a guiarlo y desearlo para ofrecerlo al Señor.
El 20 de maig, el visita per
última volta José María Hernández de
Garnica, era molt matí, i abans de partir cap a Madrit, li porta la
comunió. Sa mare sos-te una vela mentres dura la breu cerimònia, en la que
Lloréns realisa l'incorporació definitiva a l'Opus Dei.
El 30 de maig, Carlos Bousoño li escriu una carta que
no aplegarà a llegir. És l'emocionat adeu a un bon amic:
Tu recuerdo,
Bartolo, será siempre para mí puro y ejemplar.
Dentro de mi
corazón estarás siempre, siempre, siempre, como el motor de todos mis actos más
nobles. Me has dado un ejemplo, un ejemplo de Vida, de carácter, de desinterés,
de generosidad para con tus amigos y para con Dios; un ejemplo que no olvidaré
nunca. Cuando los años pasen y pasen, y yo sea un viejo, si es que llego a
serlo, recordaré los días de la juventud, y en ellos te veré tan humano, tan
juvenil y cargado, tan rico de dolor y alegría, que tu visión me hará olvidar
las tristezas del mundo.
Divendres 31 de maig, per el
matí, aplega el subdirector de la Residència Samaniego, Javier Silió, que troba a Lloréns tremendament prim i extenuat, que
apenes podia escriure en la pissarreta, pero com sempre alegre.
Per la vesprada, Lloréns, demana
l'extremaunció, pero les persones que estaven junt ad ell, dubtaren, i ell
davant d'esta indecisió i per respecte a son pare, no insistix més i espera la
mort pacientment.
L' amic Juan Aznar, que s'encontra entre les visites, acompanya a sa mare
en estos difícils moments. Ella, explica en veu baixeta que
el seu marit està manco resignat, perque veu truncats els ambiciosos plans del
seu fill, i sense poder evitar-ho, comença a plorar. Bertomeu, que sempre li ha
dit a sa mare que no volia vore-la trista, no s'atrevix a tallar el seu plor.
El temps passa lentament i al seu
compàs va consumint-se ell. Conforme va fent-se de nit, les visites van
anant-se'n. Ad ells els quedarà el recort del càlit apretó en que va despedint
a cada u.
Un poc abans de la mija nit, li
fa a sa mare un gest en la mà de despedida i en un somriure en la boca,
articulant en els llavis pero sense veu, li diu: me'n vaig. Moments després expira.
-Dejó mi amor la orilla
y en la corriente canta.
PRESENCIA DE MI MUERTE
Cada día me quiere más mi muerte
enamorada de mi triste vida,
y acaricia callada mi alma herida
la gran promesa que su amor me
advierte.
(¡Con qué paso más leve viene a
verte,
oh vida, tu secreta prometida
y te envuelve en sus sueños, en
su huída,
en su fuga a la sombra, hacia lo
inerte!)
Me quiere más mi muerte cada día
y corteja a mi vida moza y breve
que seducida queda a su porfía.
Toda mi vida es suya y no se
atreve
-oh lento amor- a hundir ya mi
agonía
mientras mi vida pide que la
lleve.
Al sendemà per el matí, aplegà el
carter a sa casa, era portador de la carta de Carlos Bousoño, acompanyada del
poemari que acabava de publicar Primavera
de la muerte.
En la seua dedicatòria: A Bartolomé Lloréns.
Davant de tant gran pèrdua, no es
feren esperar les paraules dels qui tingueren la sort de conéixer-lo i
compartir en ell sa curta pero intensa vida.
Doctor Rafael Bartual: Bartolo tenía
dolor como para pasarse todo el día en un ¡ay! Sin embargo no se quejaba nunca.
Cuando se le preguntaba si sufría mucho, sonreía con cierta picardía como
diciendo que no, y que no había que hacer caso.
Cuando te
encuentras con un enfermo que tiene una espiritualidad superior a la de uno, el
médico...se siente sobrecogido y emocionado ante esa lección que el enfermo le
da.
Àngel Lacalle: No me atrevía a visitar a Bartolomé
Lloréns durante los días de su cruel enfermedad. Aunque sabía de su
serenidad... suponía mucho valor el verle en su lecho, sin voz, valiéndose de
una pizarrita.
Dámaso Alonso: En l'any 1947, en el discurs de recepció en la Real Acadèmia Espanyola, li fa una
menció entranyable: El año pasado muere
Bartolomé Lloréns, la juventud quizá más traspasada de vida y espíritu que he
tenido estos tiempos a mi lado.
Carlos Bousoño: En l'ultima visita que li feu a Lloréns, al eixir de sa casa,
molt afectat per l'estat físic del seu amic, diu: “Bartxuli, Bartxuli, lo que ha hecho el Señor en un año contigo; ayer
ateo, hoy un gran santo”.
Alguns han considerat a Bertomeu
Llórens, a partir del poema Presencia de
mi muerte i atres similars, com al poeta de la mort. Esta és un percepció
equivocada, ya que, contrasta en el caràcter jovial i sempre alegre,
l'humanitat i l'espiritualitat que d'ell emana, que el convertixen més be en el
poeta de la vida, perque per ad ell la mort, és simplement el vehícul que li
conduïx a alcançar la Vida eterna.
¡Calla esa boca, poeta, no cantes más mentiras!
Sácate las entrañas para que todos vean
que con tu muerte pides otra vida......
Després de la seua mort i
complint l'última voluntat, que deixà reflexada per escrit, tota la seua obra
poètica, escrits en prosa, correspondència epistolar i algunes fotografies,
viajaren cap a Madrit, a La Moncloa, on fon ordenada, classificada i custodiada
fins a hui, per l’Obra del Opus Dei.
A Bertomeu Llorens, se li donà
sepultura en el panteó familiar de sa mare (família Royo), en el cementeri de
Catarroja, des d'aquell moment, no ha faltat mai una flor en la seua sepultura,
que són depositades pels estudiants que el visiten sobre tot en época d'exàmens
reclamant la seua ajuda.
Agraïments:
A Miguel Àngel i Juan Lluís
Selma Folch, les dos primeres persones en les que hem buscat recolzament
per a contactar en l'Obra, i solicitar la documentació del poeta necessària per
a poder realisar l'exposició 9 dies d'Octubre.
A Jesús Acerete Gómez,
representant de l'oficina de comunicació de l'Opus Dei a Valéncia. Ell ha
gestionat i ha segut portador directe, de tots els documents i escrits
originals que després de 64 anys han tornat a Catarroja, per ha ser exposts al
llarc de dotze dies en la sala d'exposicions del Palau de Vivanco. Estos
documents, de valor incalculable, han donat de nou la llum al nostre poble i
han Iluminat i emocionat a tots els que l'han visitat.
A Juan Ignacio Poveda
Navarro, autor de l'entranyable llibre Bartolomé
Lloréns - Una sed de eternidades. Una biografia i antologia cronològica del
poeta i la seua obra, que nos ajuda a conéixer al poeta i valorar i amar a la
persona. En este llibre està basat tot este treball.
A Carlos Bousoño, amic
incondicional de Bartolo, per eixos dos maravellosos escrits, que emanen des de
dins de l'anima i que han servit per a prologar els llibres de Antologia Poética i Una sed de eternidades. Pero sobre tot per el gran regal que nos
feu, al seleccionar les que ell considerà les millors poesies de Lloréns,
editant i prologant el llibre: Secreta
Fuente.
